El racó de Joan

L'ALBUFERA DE VALÈNCIA

2009-05-26T07:35:00.000-07:00

L’ALBUFERA DE VALÈNCIA

El 18 de març del 2009, el Col.legi “Obispo Pont” de Vila-real organitzà una excursió per als alumnes de Primària a l’Albufera de València.

Agafaren l’autobús a les 9 del matí i a les 10,30 h, ja veien el nou llit del Túria prop de l’Albufera. Tots estaven contents per veure la Naturalesa i eixe fenòmen original que la mar, amb la seua acció d’arrossegament d’arena anà tancant al llarg dels anys l’espai que ara és un lloc de descans i cria d’aus en les seues migracions a l’Àfrica i tornada a Europa.

Jessi, Anna Maria i Lourdes anaven sempre juntes i també Jordi, Edgar i Jaume. Observaren la naturalesa: els canyars envoltant el llac, ànecs, gavines i altres aus.

La blavor del cel i del mar contrastava amb la lluentor de l’Albufera quan reflectia la llum del sol.

Arribaren a l’embarcador. Van fer grups, pujaren a la barca i s’endinsaren pel llac. Els ànecs s’amagaven quan veien els xiquets cridar:

-Mira, un ànec i els seus aneguets!

- Mireu aquells què bonics són !

El sol era bastant fort i les gorres feien ombra al rostre dels visitants. Uns allargaven la mà per tocar l’aigua i refrescar-se, altres s’alçaven per veure millor les vores dels canyars per descobrir algun animalet que esl cridara l’atenció i poder fer fotos.

- No us mogueu, que caureu a l’aigua- deia el guia de la barca.

La barca anava fent un balanceig d’un costat a l’altre.

- Esteu-vos quiets! Que açò cada vegada es mou més!

- No som nosaltres – deia Jessi.

- Açò pareix el Titànic- comentava Jordi.

- A veure si és un monstre com el del llac Ness- digué Lourdes.

Dit i fet, la barca es bellugà tant que bolcà i tots els viatgers feren cap a l’aigua.

Alguns cridaven de por.

- Auxili, no sé nadar – deia Jaume.

- Espera, agafat a mi i mou els peus- li deia Edgar.

Altres més espavilats, s’agafaren a la barca dient:

- Açò és com una piscina gran !

- I si ve el monstre?

- Ací no hi ha monstre!- contestà el guia.

- Doncs, qui ha tombat la barca? Digué Edgar.

Al moment, es va veure com un lleó marí agafava al seu llom Edgar i el llançava uns deu metres cap endins de l’Albufera. El lleó marí es capbussà i desaparegué.

Edgar movia els braços, i com sabia nadar aplegà a la barca, que ja estava quieta a l’aigua.

Com hauria arribat el lleó marí a l’Albufera? Es preguntaven tots.

Potser que el canvi climàtic haja desorientat molts animals i cadascú va per on li pareix.

El lleó marí fou capturat i el dugueren a l’Oceanogràfic.

Des d’aleshores l’Albufera canvià de nom i l’anomenaren “ l’Albufera del lleó marí”.

Estic segur que els turistes quan passegen en barca, pregunten si encara hi ha algun monstre.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

LA COVA DE LA VALL D'UIXÓ

2008-07-05T02:14:00.000-07:00

La cova de la Vall d’Uixó

Fa molts anys, al poble de La Vall, un lloc molt bonic, diuen que quan ix el sol per la mar, La Vall pren vida i el reflexe de la llum fa que el verd de la seua vegetació prenga el color de les maragdes, i el riu d’Uixó és el camí natural que es perd al paradís de la Serra d’Espadà.

Vivien el comte Jordi que era alt i prim amb el cabell roig com una panolla de dacsa i la comtessa Mariona , esvelta amb els cabells d’or. Era l’admiració dels seus súbdits per la seua bellesa i la seua bondat.

El poble vivia de l’agricultura i de la ramaderia. Tots eren feliços. Però com la felicitat mai és completa, començà a preocupar als ramaders el següent problema. Quan a la nit recomptaven les ovelles sempre en faltava alguna.

Quedaren d’acord en denunciar el fet als comtes i així

ho van fer.

- Senyor comte, que Déu vos guarde la vida molts anys.

- Què voleu, estimats súbdits?

- Que pose fi als robatoris que patim.Quasi tots els dies ens falten ovelles als nostres ramats i no sabem quina és la causa.

- Pot ser que alguna banda de lladres siga la causa.Posarem vigilància per tal d’acabar amb aquest trastorn.

Passaven els dies i les queixes no minvaven. La comtessa Mariona li comentà al comte Jordi.

-I si fóra un ramat de llops que per la nit mata les ovelles ?

Els guàrdies vigilaven els corrals però el problema persistia.

El comte Jordi anà a parlar amb el rei Carles , que en aquell moment manava a les Comarques de Castelló.

El rei Carles envià el virrei Martí a que estudiara el cas i que ajudara a resoldre’l.

La Vall estava atemorida, quan es feia de nit, els pares no deixaven eixir els seus fills de casa : “ No isqueu per la nit que us pot passar alguna cosa horrible”

Les cases estaven tancades; dins es contaven històries de persones segrestades; tots els menuts i inclús els majors pensaven el pitjor.

Un dia, estaven pasturant el ramat per la vora del riu d’Uixó un pare i un fill. El pare, com era migdia, després de dinar es recolzà a la soca d’una garrofera i s’adormí. Les ovelles estaven quietes a l’ombra dels arbres dispersos dels voltants.

El pastoret no estava per dormir, i observà, com una ombra avançava sigil.losament, quedà estupefacte al veure un animal monstruós que

obria la boca amb quatre fileres de dents punxegudes i agafava una ovella, arrossegant-la fins desaparéixer prop del riu.

Quan reaccionà li digué a son pare:

-Pare, una bèstia molt gran s’ha emportat una ovella!

-Però, què era això? Quin animal?

- No ho sé , una espècie de cocodril, però més gran!

- I on ha anat ?

- Cap al riu, per una vora.

Ho comunicaren als comtes de La Vall d’Uixó, aquests parlaren amb el rei Carles.

Posaren vigilància als ramats.

El comte Jordi ordenà que s’apostaren els guàrdies al voltant del ramat del pastoret al mateix lloc on veié el monstre. Passaren tres dies, i al quart observaren com s’apropava la bèstia per agafar una altra ovella.

Els guàrdies li tiraren fletxes, llances, pedres…

El monstre, al veure tanta gent contra ell, fugí cap al riu; el seguiren i van veure com s’amagava en una cova a la vora del riu.

Per a que no tornara a eixir, el comte Jordi ordenà posar una reixa fortíssima.

Els vallers quedaren contents; la bèstia no tornaria a fer malifetes.

La comtessa Mariona, molt sensible i protectora de la Naturalesa, pensà que la bèstia també tenia dret a la vida i digué:

- Ara que ja no ens pot fer mal, podriem mantindre viva la bèstia donant-li menjar.

- D’acord- li contestà- el comte Jordi.

Alimentaren a la bèstia fins que morí.

Si entreu a la cova veureu unes estalactites. Diuen que són tan punxegudes com les dents del monstre de la cova.

Joan Mulet juny-08

EL MÓN DE PETROLI

2008-07-04T08:01:00.000-07:00

El món actual funciona pel petroli. Tots ho sabem, però el que no podem imaginar és el perill de contaminació i destrucció que pot arribar a existir pel seu domini, que és la clau del desenvolupament i el “progrés” actuals.

Pensem en el què podria succeir en un futur. Any 2040, el pais més poderós de la Terra, AUE. mana Sub un descendent d’un altre Sub, que per abastir-se de petroli va armar una guerra contra KARI.

Els països que tenen aquest element es posen d’acord per cedir-li, vendre-li o el que Sub diguera, per si aquest els montava una altra guerra.

Els AUE. manà per tot el món equips d’exploració per localitzar i després explotar els jaciments de petroli que encontrara.

Els científics, van veure superats els seus desitjos, quan inesperadament van trobar la bossa més gran encontrada fins aquell moment.

Deien que envoltava la Terra i aquesta era com un globus inflat pel petroli. La capa estava entre el nucli de la Terra i la capa superficial.

Després d’enraonar si se podria o no extraure, el Sr. Sub els ordenà:” Vull eixe petroli a disposició de la nació més poderosa que han conegut els segles”

Un científic objectà:” Si s’extrau tot el petroli eixa capa buida farà que ta Terra implosione i provoque terratrèmols i catàstrofes .”

Un altre argumentava:” Si es crema tota aquesta quantitat de combustible en poc de temps, els residus farien l’aire irrespirable”.

Aquestes objeccions foren rebutjades. Triaren per a fer les perforacions un territori a l’Oceà Pacífic, les illes Hawaii.

Es posaren a treballar amb màquines grandíssimes, es necessitarien milers de tones d’acer i molts kilòmetes de tuberies per transportar el petroli als centres de distribució i consum.

Estigueren cinc anys per arribar on estava la capa de petroli; quan estigueren prop, d’una manera sobtada, la pressió que exercia el mineral s’alliberà i com si fóra un enorme surtidor, eixí el petroli amb una força imparable.

FINAL-1

No aconseguiren tapar el forat per on eixia i l’Oceà Pacífic es convertí en una enorme piscina negra. Els vaixells no podien navegar, moriren els peixos i demés animals marins i els habitants de les illes varen ser transportats al continent amb avions. D’aquesta catàstrofe ja no se recuperaria mai l’Oceà Pacífic.

FINAL -2

Els països costaners al veure el “ xapapote “ arreplegaren gran quantitat de petroli, el refinaren i l’aprofitaren per a les seues indústries i cotxes.

L’Oceà Pacífic necessità cent anys per recuperar l’aspecte original.

REFLEXIONS

Recorde una frase que diu “ Si el món fóra un ou , algú se’l beuria”

El món necessita un desenvolupament sostenible, es a dir, utilitzar els recursos sense fer mal a la Naturalesa.

Cal utilitzar energies renovables i netes i preservar les caduques per si són necessàries a futures generacions.

Joan Mulet

ELS PRIMERS POBLADORS

2008-04-12T15:00:00.000-07:00

ELS PRIMERS POBLADORS

Fa uns 45.000 anys ocuparen les terres valencianes els Neandertal. Els costums, formes de vida, restes, etc. Estan representades en una exposició que es fa a Vila-real el mes d'abril de l'any 2008 a la Casa dels Mundina.

En una visita guiada, Britànic començà a imaginar-se què haurien fet per caçar el rinoceront que estava al terra, mentre dos primitius li estaven llevant la pell, es posà a pensar…

L'espai que ocupava el rinoceront , no era com és en l'actualitat, era més semblant al de l'Àfrica equatorial, la sabana, on hi hauria menjar i aigua en abundància per a mantenir aquests animals enormes i temibles.

S'imaginà que era un caçador esperant amagat i armat amb llances acabades amb puntes de pedra. S'apostaren un grup de la tribu , Víctor, Ixam, Chinter, i quan passà prop d'ells el rinoceront li tiraren les llances, que se clavaren en un costat de l'animal, al sentir-se ferit començà a córrer pel dolor. Al veure el grup de caçadors que l'havia agredit es dirigí cap a ells, com és natural, el rinoceront era més ràpid que qualsevol persona, ja el tenien ben prop i les seues banyes quasi alcançant Chinter que s'havia quedat arrere; eixí un altre grup de caçadors format per Dani, Àlex, Ivan, s'aproparen a l'animal per l'altre costat; amb totes les seues forces li clavaren les llances, una de les quals el ferí en una pota, frenà ràpidament la seua carrera i Chinter pogué escapar sa i estalvi de la persecució.

El rinoceront caigué en un parany, un forat tapat amb branques que al seu pes es trencaren quedant atrapat dins . El remataren i tingueren carn per una temporada. També aprofitaren la pell i els ossos per a fer instruments i útils necessaris.

Aquesta tàctica tan senzilla, però de vegades arriscada, li anà bé a l'home primitiu. Estudis recents diuen que fou una de les causes per les quals s'extingí el mamut, un elefant gegantí i un dels animals terrestres més extraordinaris que han existit.

Així eren els nostres avantpassats, ens agrade o no, a ells els devem estar en aquest món. Hem evolucionat, però en el fons, tenim els mateixos instints depredadors, encara que l'home primitiu al ser menys nombrós no feia malbé la Naturalesa; però nosaltres sabent el que fem mal seguim els costums i forma de vida fins que no tinguen remei les malifetes.

Les generacions futures ens ho retrauran si els deixem una Naturalesa menys habitable que l'actual.

VISITA A L'OCEANOGRÀFIC

2008-03-27T04:59:00.000-07:00

El dia 14 de març del 2008, se va fer una excursió molt divertida. Es tractava d'anar a l'Oceanogràfic de València. La il.lusió de molts alumnes era veure els peixos més temibles del mar: els taurons, també els agradaria veure altres animals com dofins, foques, pingüins…

Una vegada arribats al parc, el primer que van veure van ser els dofins fent saltirons i acrobàcies; estaven molt ben ensinistrats i a cada senyal dels monitors feien les coses que els havien ensenyat. Andrea, una xiqueta molt atrevida, s'apropà tant a la piscina que un dofí al capbussar-se la banyà de cap a peus.

Josep, un xiquet molt inquiet i que li agraden molt els animals, anà calladament fins la vora de la piscina. Una parella de dofins que en eixe moment passaven prop, amb la cua l'empentaren dins l'aigua; però com amics del joc, l'agafaren com si foren uns cavalls, i el dugueren a una plataforma on accedien fora l'aigua per a rebre la recompensa al seu esforç, que consistia en sardines que tenien en uns cabassos els monitors. Josep va ser per un moment com un Neptú d'aigua dolça. Tots aplaudiren el fet, però molta gent no sabia que el que va passar no estava preparat.

Com els xiquets tenen un instint d'imitació molt desenvolupat, tots volien que els dofins els passejaren com a Josep, però no va poder ser.

Un altre lloc que els agradà fou que a través de cristalls subterranis veien foques i altres animals marins com carrancs aranya, estrelles de mar i multitud de peixos.

En superfície també veieren aus, tortugues…en uns paisatges aquàtics molt pareguts als naturals.

Dinaren en un ombriu envoltat de vegetació, on els ocells s'arrimaven per agafar algun tros de pa.

Ja per la vesprada, anaren a un taller on els explicaren les característiques d'alguns animals marins.

La visita més desitjada fou després. Anaren tots al túnel de cristall on estaven els taurons.

Allò va ser una emoció tan forta, que els xiquets no paraven de dir:” Mira, un tauró” “ Mira, aquest si que és gran”. Altres alçaven el cap i se quedaren bocabadats veient de prop el perill que representa un tauró amb la boca plena de dents com si foren serres.

Segur que s'imaginaven ser exploradors com Custeau observant la vida al mar.

Laura, Lorena, Covadonga, Saskia, Joan Carles, Àngel, Adrian i altres companys, posaren les mans al cristall, com si volgueren tocar els taurons que passaven lentament. Donava la sensació que eren ells qui observaven a la gent.

De sobte, una parella de taurons, els més grans , com si s'hagueren posat d'acord, agafaren velocitat, i com si volgueren menjar-se les mans, toparen tan fort contra el cristall que feren un forat per on eixí l'aigua immediatament i amb molta força.

La gent, esglaiada, corria per eixir del túnel cap a l'exterior. Malgrat la quantitat de gent que hi havia , tots van poder alcançar l'exterior.

Tot quedà inundat. Els taurons eixiren del seu espai reservat i obrien i tancaven la boca per si algú queia al seu fons; però no aconseguiren mossegar ningú.

Els xiquets i xiquetes experimentaren el perill que tenen animals salvatges, el destí dels quals es menjar allò que es posa al seu abast.

Aquesta anècdota no se sap si fou certa o podria ser que passara alguna vegada.

El cert és que els animals salvatges, encara que estiguen còmodes en un parc tan perfecte com l'Oceanogràfic, estan millor en llibertat, com els ha criat la Naturalesa.

Joan Mulet

El cas de l'ase guitós

2007-12-30T08:49:00.000-08:00

Fa molts anys , en època de postguerra, a Vila-real, vivia una familia molt emprenedora. El cap de familia , el senyor Andreu, un home molt decidit, de mitjana estatura, moreno, ulls vius que denotaven un esperit inquiet, sempre obert a les novetats. De paraula fàcil, que t’envoltava i et posava a viure com ell les seues històries, de vegades exagerades, però els que el coneixien passaven estones divertides. Sempre duia la veu cantant.

Se li ocorregué un dia comprar un ase , per a utilitzar-lo per transportar i repartir el pa, l’ofici del senyor Andreu era el de panader, i era important tenir la clientela abastida amb puntualitat.

A la dona li deien Maria, era alta, anava sempre ben pentinada, tenia molta paciència amb el caràcter d’Andreu; les dues filles eren, Maria, la major de set anys, i Roser, la xicoteta de cinc anys.

Un dia s’aproparen per sa casa uns tractants d’animals , que anàven pels pobles a vendre cavalleries, per a les tarees del camp o el transport urbà de mercaderies.

Andreu necessitava un ase per les seues feines, i sense pensar-s’ho molt, comprà l’animalet; l’ase era preciós, fort ,així que prompte tancaren el tracte i tots tan contents , el senyor Andreu per la compra i els tractants per la venda.

A les poques hores d’haver comprat l’ase, Andreu ja sabia de quin peu falsejava , descobrí que era guitós ; no podien apropar-se-li, alçava una pota de darrere i la llençava contra el que se li arrimava, de vegades amb les dues potes, que era més perillós. Així que decidí canviar l’ase per un altre que no fóra guitós.

Sabia que desfer o modificar un negoci tancat era difícil, però el que no podia consentir Andreu era quedar-se amb aquell esperpent d’ase.

Li digué a la dona:

- Mata un conill i porta’m la sang.

- Per a què vols la sang?

- Ara mateix ho sabràs. Digues a la Roser que vinga immediatament.

- El que tu digues Andreu- contestà la dona.

La senyora Maria matà un conill i li dugué la sang en un plat.

- Pare, què vas a fer ? – digué Roser tota sorpresa.

- Vaig a posar-te la sang al cap com si tingueres una ferida.

Agafà una bena, l’omplí de sang i li la posà al cap que pareixia un turbant roig, per la sang del conill.

Després de recórrer mig poble , per fi va encontrar els tractants i els digué:

- Si no me torneu els diners o me canvieu l’ase per un altre que no tinga cap defecte, us denunciaré a la Guàrdia Civil, per estafa i pels danys que ha patit la meua filla per culpa de l’ase guitós.

Al veure a la filla amb el cap embenat ple de sang, els tractants no s’ho pensaren dues vegades.

- El que vosté vulga, senyor Andreu, tenim un altre ase que segur que no és guitós.

- D’acord , canvieu-me l’ase i cadascú a sa casa.

El que no volien els tractants era presentar-se davant la Guàrdia Civil, per si tenien alguna cosa més que perdre que un simple ase.

L’enginy que demostrà el senyor Andreu fou l’indicat per una època de molta necessitat. Va fer justícia ràpida, perquè no van poder “ donar-li gat per llebre”, en aquest cas ase guitós per ase normal.

*******************

Aquesta anècdota fou contada pel protagonista a un grup de persones, entre les quals estava el qui l’ha escrita, però canviant els noms per si algú no volguera ser identificat.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

La Ciutat de les Arts i de les Ciències de València.

2007-11-25T04:17:00.000-08:00

El dia 26 d’octubre de 2007 un grup d’alumnes de 5é i 6é del Col.legi “Obispo Pont”, anàren a València a la Ciutat de les Arts i les Ciències . El lloc és magnífic dóna la impressió d’estar al futur, a una ciutat de pel.lícula de la guerra de les galàxies. Els edificis parèixen ossos de dinosaures gegantins que d’un moment a l’altre es poden posar en marxa.

Estava el grup obsevant els moviments rapidíssims de les motos d’aigua , quan Daniel, sense fer cas al mestre, s’apropà a l’aigua i caigué, sense poder evitar-ho, dins .

Les motos anaven passant , tant de pressa que Daniel amb els seus moviments no cridava l’atenció. Una moto, per fi s’adonà de la situació i apropant-se a Daniel l’agafà del braç i el pujà darrere seu . Per a que se li passara l’esglai, el motorista el passejà pel recinte d’aigua i el deixà a la vora amb els seus companys, cosa que alegrà a tots, que per no ser menys, quasi intentaven fer com Daniel, per poder passejar amb moto.

Més endavant, una alumna de 5é anomenada Alexandra, eixí del grup per veure millor un cavall que montava un policia, el cavall ,sorprés, amb una pota colpejà a la encuriosida i atrevida Alexandra , més que topada fou com una catapulta i la xiqueta fou a parar uns deu metres enrera del cavall. S’aproparen tots i al veure que Alexandra no tenia res, continuaren el camí. No sabia la frase feta :” A cavall que no conegues no li vages per darrere”

Abans d’arribar al Museu de les Ciències van veure uns avions de miniatura a la vora de l’estanc i altres d’aeromodelisme volant pels descampats. Ivan, en veure que algun avionet s’apropava massa, s’agafà de la cua i com si d’una bruixa es tractara anava com si fos Harry Potter, fins que aterrà l’avionet . Ivan haguera desitjat que el viatge durara més, però no tenia prou combustible l’avió per poder resistir molt.

Arribaren al mirador del Museu de les Ciències, on més de dos mil alumnes de la Comunitat Valenciana llençaren uns avionets de paper per establir un rècord Guinnes.

Allí contemplaren, com els bombers apagaren el foc d’unes fogueres que havien encés prèviament. Víctor, un xiquet menut però valent, fou elevat a un helicòpter en missió de salvament. El simulacre fou un èxit i tothom va aplaudir.

Els cursos anaven darrere del capgros d’Einstein, un monitor que amb molta paciència

aguantava el cartró amb la imatge del científic.

Juan, entropessà amb Einstein i el seu cap de cartró li pegà un cop, esperem que eixa topada siga positiva i li transvasse algun coneixement matemàtic.

Quan anàren a entrar al museu una llum va enlluernar al grup. Poc a poc , va anar minvant la seua força i per fi van poder veure, com si ells estaren en un altre planeta , la Terra explotant per l’efecte d’una guerra nuclear . Einstein els digué que la Ciència havia estat mal utilitzada i que la destrucció de la Humanitat és posible si les persones no som conscients de la importància que té la Pau .

En realitat fou D. Federico Mayor Zaragoza, Director General de la UNESCO del període(1987-1999), el que en la seua intervenció insistí en que els avanços científics havien de ser utilitzats per la Pau i el benestar de tota la Humanitat.

Fou una jornada divertida i profitosa en la conscienciació que tots podem contribuir a fer in món millor si ens ho proposem.

( En les anècdotes contades distingiu la realitat i la imaginació, vosaltres que estaveu eixe dia sabreu què van fer els vostres companys/es).

Joan Mulet.

Sira i el Príncep enamorat

2007-05-27T05:59:00.000-07:00

Dibuix de Martina Schreiner

Daroca.

Fa molt temps, hi havia a la ciutat de Daroca una donzella molt bella, amb els cabells daurats, simpàtica, amable; però el que més destacava del seu rostre, eren els seus ulls, verds com un camp de blat recent crescut, banyat pel sol. El seu nom era Sira.

Un dia el príncep d'Aragó, Cèsar, que estava de visita , per motiu d'una reunió de les Corts , observà una donzella pel carrer Major, on vivia Sira, i quedà encisat per la seua mirada, neta, brillant, com dos rajos de sol. El seu cor bategà més de pressa que mai.

Daroca és una ciutat emmurallada, entre muntanyes, de gent humil però orgullosa de viure en aquesta històrica ciutat. Famosa pels corporals tacats de sang, d'unes formes consagrades i guardades per que no foren profanades per l'enemic, al començar una batalla.

El príncep Cèsar es feu conéixer a Sira , al cap de pocs dies li confessà el seu amor i les seues intencions de convertir-la en Princesa d'Aragó.

Per tot el poble i inclús pel regne, anà la notícia de les intencions del Príncep i del seu amor per la bella Sira.

Se'ls veia passejar a cavall pels voltants de Daroca, anaven a la vora del riu Jiloca, amb la seua aigua clara i transparent com els ulls de Sira, i la verdor dels arbres reflectint-se a l'aigua, pareixia un corrent de maragdes, que en intentar agafar-les es convertien en l'aigua freda que venia de les muntanyes.

Per la nit, miraven les estrelles, i escolliren unes molt grans, per parlar-se quan estaven lluny un de l'altre. Eren feliços.

Com que la felicitat no és mai completa, sortí un obstacle a la seua tranquil.litat.

S'anuncià una guerra i Cèsar va haver de defensar Aragó dels seus enemics.

Abans d'anar-se'n, Cèsar li digué a Sira que mirara la seua estrella preferida i així es comunicarien.

Demostrant el seu valor, Cèsar anà amb els seus soldats i s’enfrontà cos a cos amb l'enemic; però tingué tanta mala sort, que una fletxa perduda se li va clavar al pit, caigué del cavall, malferit i va acabar perdent molta sang.

La notícia li arribà a Sira que es posà trista i no parava de plorar, les vesprades anava a vora riu, recordant els passejos amb el Príncep. Les llàgrimes eren tan grans que el cabal del riu Jiloca augmentà i es convertí de de sobte en aigua salada. El color verd es tornà més pàl.lid, i els ocells que acompanyaven amb els seus càntics els enamorats, callaren i guardaren silenci.

Una nit, mirant l'estrella preferida de Cèsar, Sira veié que es feu més gran i de sobte s'apagà . Quedà sorpresa i trista, com si s'apagara l'esperança del seu cor. Als pocs dies li digueren que el Príncep havia mort.

Cada nit mirava les estrelles, però no trobava l’estrella preferida de Cèsar per més que la buscara. I contemplant el cel obert en soledat, Sira parlava com si l'escoltara el seu Príncep.

*********************************************

Diu la llegenda, que al riu Jiloca, es trobaren dues maragdes grans, verdes com els ulls de Sira; algú les deu haver amagat, perquè no s’han tornat a veure mai més.

També diuen que van aparéixer dues estrelles de color verd , al lloc on mirava Sira, el dos astres més brillants de l'Univers.

Si alguna nit clara observeu el cel amb deteniment i trobeu dues estrelles verdes refulgents, tingueu per segur que són les de Sira i el Príncep que, estiguen on estiguen se segueixen estimant.

O també cap una possibilitat: que el vostre cor s'haja enamorat i que dos astres verds hagen nascut del vostre amor.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Viatge a Suïssa i al Rin

2007-05-20T13:00:00.000-07:00

Suïssa, nevera i aiguadera d'Europa, ve al nostre pensament l'aire pur, muntanyes escarpades, cel blau intens, quan es deixa veure, vida pacífica i pausada, sense presses, cada cosa ocupa el seu lloc i l'ordre, la neteja són una rutina; com els rellotges amb el seu tic-tac, conten el temps sense deixar-se un segon. Organitzada amb 25 cantons, tolerant-se i posant-se d'acord conviuen democràticament.

Allí passaven uns dies de vacances Cristina, Paula, Ivan i Aitor, amics i companys d'estudis.

Anaren a Ginebra, amb el seu llac , de trist record per la mort de Sissi, emperadriu d'Austria –Hongria.Observaren la font monumental que com un gratacels quasi arriba als núvols, caient al llac com llàgrimes que ploren per Sissi. Berna els paregué feréstega a l'entrada , amb els óssos tancats i voltant pel seu habitacle, per dins pareixia com si les cases foren de joguet.

També pujaren a les muntanyes amb el tren cremallera, lent però segur, fins arribar al mirador del cim d'una muntanya d'on es veia Interlaken.

Un matí anaren al lloc més emocionant del viatge, la cascada del Rin . Quedaren admirats de la quantitat d'aigua caient, el soroll i el núvol que es formava per tot arreu, com una boira artificial.

L'aigua cau d'uns 23 m de desnivell i l'amplària és d'uns 137 m. A la vora esquerra del riu hi ha un castell anomenat Laufen, a la mateixa altura de la cascada. La vegetació besa el riu i creix en un illot que hi ha al centre de la cascada; és el lloc on van unes barques per deixar els turistes, gaudint d'unes vistes espectaculars. Les barques atraquen a la base i es puja per unes escales estretes.

Allí es dirigia la barca que duia els quatre amics, accelerava cada vegada que s'aproximava a l'illot, doncs la força de l'aigua al caure feia uns remolins que devia travessar.

Cristina deia:” Poseu-vos l'impermeable que plou”. “ Fa calor, refrescarem” comentava Aitor.

- Agafeu-vos a la barca que cada vegada va més veloç- avisava Ivan.

- No tingues por que no caurem- deia rient-se Paula.

El soroll del motor i de l'aigua no els deixava escoltar-se amb claredat. Anaven apropant-se a la paret d'aigua i la barca seguia accelerant. Els entrà por quan veien que xocarien amb l'aigua.

- On va aquesta barca!- cridava Paula.

- Ara ens ofegarem!- li contestà Cristina.

- Per favor, pare la barca!- deia emocionat Ivan.

- Anem contra l'aigua! – digué desesperat Aitor.

- He perdut el control del motor , agafeu-vos fort!- exclamà nerviós el patró de la barca.

La barca seguia prenent velocitat , era impossible esquivar la cortina d'aigua. Tancaren els ulls i sentiren damunt d'ells la quantitat d'aigua freda que no els deixava respirar.

Quan obriren els ulls es trobaren a l'altra banda de la cascada, però la barca se l'endugué la força de l'aigua Rin avall.

Havien anat a parar a una cova que s'havia format per l'erosió de l'aigua. Escorcollant les parets, veren un forat que els conduí a una cambra on hi havia unes caixes, deurien estar carregades d'algun material pesat , doncs no podien moure-les.

-Què tindran aquestes caixes?- digué Cristina.

- No sé, però pesen molt.- comentà Aitor.

- Obrim-les per si tenen algun tresor- deia Paula.

Seguiren endavant per unes escales excavades a la roca, fins que toparen amb un sostre, que deuria ser una llosa molt pesada. Començaren a colpejar la llosa i al cap de més d'una hora veren la llum.

Els habitants del castell de Laufen els havien apartat la llosa que no els deixava eixir i que donava a una antiga cavallerissa. Digueren què els havia passat. Quan obriren les caixes, descobriren que es tractava d'armes antigues que utilitzaven els habitants del castell en cas de necessitat.

Les armes foren exposades al castell. Els amics no oblidarien mai aquesta aventura del Rin.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Carles i Joan a Morella

2007-05-14T13:56:00.000-07:00

Morella. Vista del castell.

Carles i Joan isqueren amb el seu curs, sisé de Primària, a fer una excursió a Morella. Carles, era calladet, però de vegades eixia d'ell una mena d'orgull si algú li deia alguna cosa que no li agradava; Joan , al ser major utilitzava la seua força per convèncer a qui no estava d'acord amb ell.

Abans d'arribar a Morella , passaren per Sant Mateu, visitant l'església i passejant pel poble que en conjunt és dels més bonics de les comarques del Nord de Castelló.

Arribaren a Morella a les 11,30 h. i començaren la pujada al castell que està al cim d'una muntanya, per això va ser important en la Reconquesta de Jaume I i en les posteriors guerres hagudes a través dels segles , com al segle XIX les guerres carlistes.

Passaren per l'església i el claustre franciscà i seguiren pujant. Pujaren dalt d'un canó que hi ha a mitjan camí . Només entrar a la part més coberta del castell, entropessaren amb un escaló i caigueren en una fossa, una mena de dipòsit per guardar queviures , per aguantar els setges a què estaven sotmesos els seus habitants. No es van queixar, però quan anaven a eixir , van notar com una mà els agarrava del turmell i no els deixava moure. Els dos van cridar:”AAAAH! “ Era un company que s'havia amagat per donar-los un esglai. Isqueren com van poder amb unes moradures a les cames.

Com els dos tenien un caràcter temerari, no donaren importància a l'incident i seguiren escorcollant pas a pas el que hi havia al castell.

Quan arribaren dalt de tot, volgueren demostrar la seua valentia, i es posaren dalt de la vora de la muralla, amb el perill de caure castell avall.

- Mira què faig, a veure si tu pots- deia Joan

- Jo , més difícil que tu, sóc capaç de… AAAH !

Encara no havia acabat de dir la frase, quan posà el peu en mala postura i esvarà, el cos de Carles s'havia quedat penjant de la muralla , agafat a la vora amb les mans.

Joan , l'agafà de les mans i deia : “ Aguanta, aguanta…!

El cos de Carles anava esmunyint-se i anava baixant, quan ja estava a punt de caure … van sentir un batre d'ales i un crit :“ iiiii…” era un àguila , de les que solen volar pels llocs més alts i localitzar les preses, agafà dels muscles a Carles i el posà a la part interior de la muralla, salvant-lo d'una mort segura.

Donaren gràcies a Déu i a l'àguila per haver-los ajudat.

A partir d'eixe dia els dos van ser més prudents i no buscaven posar-se en perills.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?. Joan Mulet

Verònica, Sarai, Llúcia i la fada madrina

2007-05-14T13:54:00.000-07:00

Fa molts anys vivien la Regne de València tres germanes bessones,

Verònica , Sarai i Llúcia, filles del rei Alfons. Quan nasqueren vingué una fada madrina, de nom Jasmina i com sempre fan les fades , els concedí uns dons. A Verònica li digué que seria molt intel.ligent , a Sarai que seria la més bondadosa del regne, i a Llúcia que seria la més bella.

Per a poder complir-se aquestos desitjos de la fada havien de contestar una pregunta als setze anys. A Verònica li digué que havia d'esbrinar la quantitat de blat que necessitaria el seu regne perquè poguera menjar durant deu anys. A Sarai li encomanà que esbrinara quines persones necessitarien ajuda del rei per a sobreviure. A Llúcia li digué que s'assabentara quins ungüents necessitaria per ser la més bella del regne.

Passaren els anys i quan compliren els setze, aparegué la fada Jasmina, per veure si les princeses haurien resolt la pregunta que els va fer.

Verònica, comptà les persones vivien al regne i la necessitat diària de blat d'una persona , multiplicà les dades i després pels dies de l'any,

després calculà l'increment de població de cada any i també ho va sumar a les necessitats de cada any. La fada li digué que havia sigut correcte.

Sarai, comptà les persones que eren majors i no podien treballar , els malalts, i la gent que no tenia recursos per viure. També fou correcta la resposta.

Llúcia, sense pensar-ho contestà :” Sabó i aigua clara, perquè la millor bellesa es la natural.” . La fada quedà satisfeta amb la resposta.

Verònica, estudià tant , que era l'encarregada de dur l'economia del regne. Sarai fou la princesa de més bon cor , perquè esbrinà i atengué les persones més necessitades del regne.

Llúcia era la més bella, i tots els prínceps dels regnes veïns volien casar-se amb ella.

Tot el que aconseguiren no va ser per la concessió de la fada Jasmina, sinó per la dedicació i l'esforç que posaren en esbrinar i contestar les preguntes que els havia fet la fada.

Així passa en la vida a les persones que aconseguixen les metes que es proposen, és que han posat tota la seua voluntat en aconseguir-ho.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?.

Joan Mulet

Pau, Raül, Josep Lluís i els lladres

2007-05-14T13:53:00.000-07:00

Un dia uns amics, Raül i Josep Lluís, anaren a casa Pau a fer-li una visita. Els tres tenien la mateixa edat, feien 5é de Primària. Pau vivia en un maset situat a la part nord de Vila-real, així que un dissabte a la vesprada decidiren que era el moment adequat.

Arribaren al maset, saludaren a Pau i la família i els tres anaren a fer un passeig pels voltants. Anaven pels camins, observant la natura , sobretot animals com : gats, gossos, sargantanes, ocells… i xarrant de les seues coses. Quan ja estava enfosquint, Pau, que sabia que a casa no podia anar tard digué: “ Anem a casa que es fa tard” . “D' acord” contestaren Raül i Josep Lluís.

Quan passaren per un maset abandonat, sentiren converses estranyes.

- Aquesta tele per a mi- deia un jove.

- Aquest rellotge per a mi- li contestava un altre.

- Els diners de la cartera són meus- tornava a dir el primer.

Els tres amics miraven encuriosits amagats darrere d'unes plantes.

-Aquests són lladres- digué Pau.

- Esperem que se'n vagen – comentà Raül.

- Avisem a la policia- digué Josep Lluís.

Inesperadament Josep Lluís xafà un pot de llauna, i els lladres al sentir el soroll, digueren: “ Ens han descobert” “Anem pels espies”.

En sentir-se amenaçats, els amics van fugir com un llamp. Arribaren a casa Pau , que no era molt lluny d'allí, a penes podien respirar . La família de Pau quan pogueren assabentar-se del que havia passat, trucà a la policia.

Quan la policia acudí al lloc dels fets, ja no hi havia ningú.

Al cap de pocs dies eixí en el periòdic que havien detingut a dos lladres que es dedicaven a robar masets quan els amos no estaven.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Àngel, Josep, Lluïsa i el castell d'Onda

2007-05-14T13:51:00.000-07:00

Castell d'Onda

Un dia, el grup de sisé curs anà a Onda a veure el castell, que abans s'anomenava de les tres-centes torres, el museu de ceràmica i el museu de ciències naturals dels frares carmelites.

Al matí anaren al museu, observaren els animals immòbils, però amb un poc d'imaginació, els veies saltar, volar , córrer, menjar… els seus ulls de vidre no deixaven de mirar els visitants, com si els digueren:”Allibereu-nos “.

Molts isqueren amb una sensació de tristesa al veure tanta naturalesa morta.

Abans d'anar a dinar es va fer la visita al castell, a la seua època deuria ser un castell quasi inexpugnable. Quan estaven tots dins, mirant les muralles, Àngel Josep i Lluïsa lluny del grup, es posaren a apartar unes pedres que hi havia a un racó, baix de les pedres hi havia una llosa de marbre , que mogueren poc a poc; deixant al descobert una entrada subterrània amb uns escalons menuts.

- Baixem! – digué Àngel.

- Compte! que ens podem fer mal, baixem- contestà Josep.

- Tinc por – digué Lluïsa.

Baixaren i encontraren un passadís, fosc, amb parets de pedra rústica. Avançaren amb por, però la curiositat era més gran. De sobte sentiren:

” UUUUH…” , amb una veu forta, profunda. Seguiren endavant,

“ UUUUH…” , tornaren a sentir, esta vegada amb un soroll de cadenes, més prop d'ells.

-Anem arrere, és un fantasma- deia Àngel.

Quan ja estaven decidits a anar-se'n, veren al fons un habitacle, com una petita habitació que tenia eixida cap al Nord de la muralla. Al centre, hi havia un home de més de setanta anys, barbut, paregut al vell de la novel.la del Comte de Montecrist, que tenia allí la seua casa.

El vell els contà que feia de fantasma per donar-li un poc d'emoció a les visites, que com ells , s'atrevien a baixar al passadís secret del castell d'Onda que utilitzaven els habitants del castell quan no podien defensar-se més , per fugir de l'assetjament dels enemics.

Conte contat , conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

La princesa Andrea i els tres pretendents

2007-05-14T13:48:00.000-07:00

Fa molt temps , en un país llunyà, Planalàndia, vivia una princesa anomenada Andrea, bellíssima, ulls blaus, cabells rossos, un somriure agradable i de molt bon cor. Son pare. el rei Carles Albert, quan li arribà l'edat de casar-se li digué: “ Filla meua hauràs d'elegir marit entre els prínceps dels regnes veïns i fer una boda com toca a una princesa com tu”.

Ella li contestà: “ Pare, volguera triar entre els tres que veig que volen casar-se amb mi, però abans volguera que superaren unes proves.”

- Digues les proves que són i els faré saber a cada u què han de superar.-respongué son pare.

La princesa Andrea, tenia una amiga, Jennifer, que l' aconsellà què li exigiria a cada príncep; per fi li ho digueren al rei i aquest els ho comunicà:

- Raül, hauràs d'encontrar un tresor, el més valuós del regne. Josep, encontraràs la medicina que cure la pesta, que per la seua causa moren els nostres súbdits. Joan Carles, hauràs de parar les guerres que tenim amb alguns regnes.

Els tres prínceps emprengueren les seues tasques i els resultats foren els següents : Raül, pujà tant els impostos a la gent , que en poc de temps tenia el tresor més gran del regne.

Josep anà a casa d'un bruixot i aquest li recomanà unes herbes , que no donaren els resultats esperats.

Joan Carles, negocià la pau amb els veïns que estaven en guerra; la gent estava contenta de no arriscar la vida en les guerres. També proposà mesures d'higiene de les persones , de l'aigua que consumien i les morts per la pesta minvaren ; també li regalà a la princesa Andrea un ram de roses , dient-li que la voldria per sempre.

Reunits el rei, la princesa Andrea, Jennifer i els consellers reials, valoraren el treball i els resultats dels tres prínceps i escolliren, amb permís de la princesa, a Joan Carles , que per la seua efectivitat i la demostració d'amor fou el millor pretendent per a ser marit de la princesa Andrea.

Passaren uns anys i es casaren, i com en tots els contes, foren feliços per molts anys, i quan morí el rei, regnaren en Planalàndia.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Hicyaham i la llàntia màgica

2007-05-14T13:46:00.000-07:00

Fa molt de temps, a Qatar , un país situat al golf Pèrsic, governava un príncep anomenat Hicyham, tenia una esposa, Amina.

Un dia, passejaven pel desert amb un cavall blanc, era quasi migdia i el sol escalfava com el foc. A una distància d'uns cinquanta metres , van vore com els rajos del sol es reflectien en un objecte; s'aproparen i es quedaren sorpresos en veure que era una llàntia.”Serà una llàntia meravellosa?” –preguntà Amina. “ Prompte ho sabrem” – respongué Hicyaham.

Baixaren del cavall, i fregaren una bona estona la llàntia . Quan ja estaven a punt d'abandonar-la, isqué fum i un soroll, com un tro, que els esglaià. Del fum aparegué un geni i els digué :

- Per haver-me alliberat de la llàntia , us concedisc tres desitjos.

Després de pensar un moment i com el país de Qatar era pobre, li contestaren:

- El primer desig és que totes les famílies del país tinguen casa, el segon que hi haja aigua suficient …-deia Hicyaham.

- I el tercer, que tots els que tinguen edat de treballar tinguen feina, i així podran mantenir a les seues famílies.- digué Amina.

Quan arribaren al seu palau, que era paregut, però no tan luxós com als contes de “Les mil i una nits”; cridaren els seus ministres i els ordenaren que tots els que no tingueren feina es dedicaren a construir cases, que en cada poble que no tingueren aigua es feren pous , fins que tingueren aigua suficient per a tots.

Així es va fer, en pocs anys totes les famílies tingueren la seua casa. Els pous donaren aigua a una de les terres més seques del món , tenint suficient menjar, amb les collites dels horts, per a tots els habitants. L'atur també s'acabà i tots podien mantindre la seua família.

Hicyaham i Amina tingueren molts fills , i potser algun descendent es trobà altra vegada amb la llàntia meravellosa, però ara el geni només li concedí un desig.

Que el país de Qatar tinguera el tresor més preciat per la civilització actual, el que s'anomena “or negre”, el petroli. Així tenim a Qatar, un estat dels més menuts i rics gràcies al petroli.

Conte contat , conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

Viatge a l'Amazones

2007-05-14T13:44:00.000-07:00

Amazones

En un intercanvi d'estudiants brasilers amb espanyols li tocà fer un viatge a l'Amazones al 6e curs de Primària del col.legi « Obispo Pont ». Així que tots contents es van disposar a viatjar i passar-s'ho d'allò més bé.

El viatge seria com passejar per un zoo natural ja que els animals que viuen a la selva amazònica són milions, així com els arbres i altres plantes.

L'avió en què viatjaven aterrà a Belém prop de l'illa de Marajó , a la desembocadura de l'Amazones. D'allí va eixir el vaixell que els duria riu amunt. Els monitors que els guiaven explicaven a cada tram del riu les seues característiques. L'amplitud del riu a la desembocadura es de 300 km, confonent-se amb l'Oceà Atlàntic, i el cabal que transporta de més de 200.000 m3/s., té més de 1.000 afluents, una longitud de 7.020 km i una conca de 7.050.000 km2.

Cada dia paraven dues vegades, una al migdia i altra quan es feia de nit, continuant el viatge al matí.

El viatge fou distret, per això contarem algunes anècdotes que passaren en el transcurs del viatge així com les coses interessants sobre el riu.

**************************

Cridà molt l'atenció la multitud de papagais multicolors que cridaven : « crec, crec… » . La selva envoltava el riu, hi havia arbres altíssims i arbusts que tapaven l'interior de la selva, fent-la impenetrable a la vista.

Al migdia pararen a la vora del riu , i quan estaven dinant, s'acostaren uns monos , diminuts, agilíssims, que buscaven menjar al vaixell. A Verònica, Marta , Cristina , Paula i Jassmina que estaven juntes, els furtaren el menjar , i van haver de protegir-se dins del vaixell per si les mossegaven.

Una vesprada, riu amunt , estant el vaixell parat i els passatgers estaven baixant per la passarel.la, Toni i Moisés tiraren un tros de pa que desaparegué immediatament . Quan posaren un peu per baixar a terra , veren com uns peixos saltaren cap a ells mossegant-los en una cama, eren les temudes piranyes que volien provar carn humana. Els crits que pegaren se sentiren des de Vila-real. Però no els passà res greu, era una simple esgarrapada, que se'ls curà en un no-res.

Un dia , per la nit, estant a la coberta escoltant els sorolls i xiulits de la selva, una serp grandíssima volia enfilar-se pel vaixell, i una vegada dalt, empassar-se algun passatger. Era una boa, no és verinosa , mata a les seues preses per asfíxia , oprimint-les fins que els trenca els ossos per tragar-se-les senceres.

En una ocasió, una família passejava per la vora del riu, una serp agafà el fill i els pares veren com l'ofegava i se l'enduia al fons del riu.

Josep, Àngel i Jennifer que estaven observant-la, es quedaren quiets , fins que la serp, malgrat els seus esforços, no va poder pujar a la coberta on estaven ells. Tan sols en veure-li la boca oberta, van tenir suficient per quedar-se paralitzats de por.

Un matí, estaven tots observant com jugaven a la vora un grup de llúdries gegants, aquests animals sempre estan de joc, menys quan cacen . Veren com s'aproximava a elles un caiman que volia caçar a alguna que fora més dèbil, però entre totes es defensaren , i el caiman no tingué mes remei que fugir , perquè les dents de les llúdries podien fer-li mal.

****************

Al cap de deu dies arribaren a Manaus, la ciutat mes important, a la vora de l'Amazones, on se junta un afluent molt cabalós, el riu Negre.

La conca de l'Amazones és com catorze vegades la superfície d'Espanya, donat que la pluviositat de la selva tropical és de 1.000 a 2.000 l/m2 fa que aquest riu siga el més cabalós del món.

Després de visitar Manaus, seguí l'excursió riu amunt, i encara que parega mentida, veren com un tauró agafava amb la boca un peix gran.

-Com poden haver-hi taurons en un riu ?-preguntà Lluïsa.

- Perquè el mar te marees molt vives i fa que entre fins a 1.000 km el tauró al riu, adaptant-se a l'aigua dolça – contestà un monitor.

Per la nit, uns núvols d'insectes ompliren el vaixell, havent de apagar ells llums, ja que no podien estar fora del vaixell i refrescar de la calor que fa i la humitat, que dóna sensació de xafogor. Allò pareixia una plaga d'Egipte.

Al dia següent i com si fora un lleó marí observaren com un manatí menjava unes fulles de vegetació subaquàtica, aquest mamífer , malgrat el seu aspecte , és inofensiu , encara que pot alcançar els 300 kg de pes.

Més endavant, pararen per visitar una tribu perduda en la selva, aprenent que la naturalesa dóna recursos per sobreviure a qui respecta el seu equilibri. Era migdia i estaven menjant carn que es torrava en una foguera.

- Quina classe de carn és la que estan menjant ? – preguntà Mònica.

- És carn de mono que cacen amb arc i fletxes –contestà un monitor.

- Pobrets animalets, es quedarà la selva sense monos – digué Jonatan

- No , perquè al ser pocs els pobladors, i alimentar-se de moltes coses més , és impossible que s'acabe la població de monos. També he de dir-vos que no maten per diversió, com solen fer algunes persones que es diuen civilitzades- replicà el monitor.

A la vesprada d'eixe mateix dia, uns joves indis, ensenyaren com pescaven amb una fletxa , Josua provà a pescar, i com el peix anava per les seues cames, apuntà tan malament que es clavà la fletxa en un dit del peu i començà a cridar :

-Auxili, que m'ha mossegat un peix, auxili… !

Com sempre, la falta de pràctica fa que les errades siguen mes freqüents, així que se li curà i embenà un dit del peu.

Observaren com estaven fetes les cabanyes , com teixien amb fulles o nervis de certes plantes per fer cordes… i la calma que existia en les seues relacions , fora de l'estrés i les presses que vivim els habitants de les ciutats modernes.

Més endavant , on el riu es fa més estret, veren unes persones que agafaven unes tortugues menudes i les deixaven anar pel riu, en aquesta vora es formava una platgeta amb molta arena.

- Per què deixen les tortugues menudes al riu ?- preguntà Verònica.

- Aquestes persones són amigues de la fauna del riu i consideren que aquestes tortugues necessiten la seua ajuda per reproduir-se , aquestes concretament alcançaran si arriben a adultes un metre de longitud- contestà un guia.

Sarai, Cristina i Paula ajudaren a repoblar el riu de tortugues, que amb molt d'esforç caminaven per l'arena i que alcançaren l'aigua com al seu element natural i on podrien criar-se i sobreviure.

No els paregué tan bonic, el que hagueren de veure aqueixa mateixa vesprada ; un peresós pujava lentament un arbre, la lentitud d'aquest animal fa que siga un element de camuflatge i siga quasi invisible per als seus predadors. Un jaguar que passava casualment per allí, es fixà com es movia l'animal , i això va ser la seua sentència. En un salt, agafà el peresós , mossegant-li el coll i arrossegant-lo per terra per amagar-lo i menjar-se'l tranquil.lament.

- Pobre peresós !- deia Llúcia.

- Es la llei de la selva- contestà un guia- i no serà tan mala, quan existeixen milers d'especies sense extingir-se. Més amenaçada està la selva per les tales incontrolades i l'explotació dels recursos naturals que fan les persones amb l'ànsia de no deixar cap racó de la terra sense aprofitar-se'n d'ell.

Heu de saber que en aquesta selva hi ha milers d'espècies d'aus, milions d'insectes sense classificar, 4.000 espècies de papallones, mes de 3.000 de peixos, 1.700 d'aus i el 20% de primats del planeta.

També la selva de l'Amazones és la principal purificadora de l'aire del món, i ho fa de dues formes : donant l'oxigen a l'atmosfera i absorbint el diòxid de carboni i l'àcid carbònic, formant carbohidrats que requereixen per al seu creixement.

*********************************************

Ja en l'últim tram del riu del riu per explorar, mes prop del naixement , una nit baixaren del vaixell per veure un fenomen curiós, d'uns arbres grandíssims eixien una especie de vampirs, que amb la foscor i les llums de les llanternes semblaven mes grans.

- Que ens mosseguen aquests vampirs !- exclamaven Carles , Joan, Toni i Moisés , que sempre anaven per davant de tots. Movien els braços , com uns molins , però no encertaven amb cap vampir.

El que veien no eren vampirs, sinó rates penades menudes, que anaven per les substàncies nutritives d'unes flors ; sense saber-ho pol.linitzaven les flors i eren un element en la reproducció dels arbres.

Quan ja anaven a pujar al vaixell, Jonatan i Josep encontraren un esquelet de caiman ; avisaren a la resta del grup i començaren a escorcollar-lo. Dins de la carcassa d'ossos , encontraren un tub de llanda oxidada, l'obriren i al seu interior encontraren mapes.

En un mapa hi havia uns dibuixos de cabanyes, el riu Amazones, i a l'altra vora del riu , un arbre molt gran , el que més d'aqueixa zona de la selva ; al costat de l'arbre hi havia dibuixat un sol i baix de l'arbre escrites amb majúscules , unes inicials : F.O.

Quan es posaren a desxifrar el mapa fou molt senzill. Les cabanyes eren un poblat indígena, els arbres , la selva tropical, l'arbre més gran corresponia a un arbre gegant , que destacava sobre els altres i les inicials F.O. voldrien dir Francesc d'Orellana , un explorador i conquistador espanyol que li posà nom al riu per unes tribus on les dones eren tan guerreres com els homes.

Una vegada descobert el significat, buscaren l'emplaçament, i a l'apartar la terra on indicava que estava el sol, trobaren una bossa de cuiro, dins hi havia objectes d'or com arracades, anells, polseres…

Segurament aquestes tribus d'amazones perseguiren l'expedició d'Orellana i aquest ordenà amagar el tresor. Algun soldat perdé els mapes que guardava en el tub de llauna i aquest fou tragat pel caiman, que segurament morí com a conseqüència de no poder digerir-lo.

El tresor fou tornat al govern del país , que recompensà l'expedició per tan valuosa troballa.

El que més els va impressionar a tots en aquest viatge fou la visita a una tribu molt especial anomenada « jíbaros ».

Quan arribaren el grup de xiquets i xiquetes , els envoltaren encuriosits, i els miraven el cap.

- Per què ens miren tant el cap ?-digué Andrea.

- Volen saber si tenim polls. – contestà Toni.

- No es eixe el motiu, es simple curiositat- digué un monitor- aquesta tribu fou famosa perquè quan lluitava contra els seus enemics i els vencia , els tallava el cap i reduïa el seu tamany , per això s'anomenaven « reductors de caps ».

Al sentir aquesta explicació, els recorregué el cos una esgarrifança de por.

Cadascú es preguntava : « Faran això amb nosaltres ? ».

- Estem en perill per aquest costum ? – preguntà Paula.

- No, perquè això passava quan estaven en guerra, i ara estem en so de pau i no som els seus enemics – contestà un monitor.

Malgrat aquesta explicació, es quedaren amb el dubte, si per la nit, aprofitarien per tallar-los el cap i fer-lo xicotet.

Arribà la nit i anaren a dormir . Quan ja estaven tots dormint, Alain estava amb un ull tancat i l'altre obert. Sentí uns passos, lents, sigil·losos que es dirigien a la seua tenda, on dormien Moisés, Josep, Josua, Toni, Àngel, Carles i Joan. Era nit de lluna plena i no parava de pensar en la seua imaginació, que els tallarien el cap i els penjarien per adornar les cabanyes d'aquesta tribu tan primitiva. No, no es veritat el que estic pensant…

Una ombra anava acostant-se , cada vegada més, podia veure la silueta d'un home primitiu amb un ganivet llarg a la mà . L'home primitiu entrava a la tenda amb el ganivet en alt com si anara de veritat a tallar-los el cap a tots.

Alain veié com baixava el ganivet cap a la seua cara i pega un crit :

-AAAAH !!!!!...

Tots els xiquets de la tenda s'alçaren esglaiats i també començaren a cridar

-AAAAH !!!!...- al veure per terra i separat del seu cos el cap….d'una serp monstruosament gran.

Quan tots es tranquil.litzaren, veren com l'home primitiu, el « jíbaro » modern, eixia carregat amb el cap i el cos de la serp, que de no ser per ell si que els haguera posat en perill.

Quan es va fer de dia, li donaren les gràcies a la tribu per saber cuidar dels turistes que els havien visitat i que mai més els oblidarien.

Els dies següents foren els de la tornada. Agafaren un avió a Manaus i els

dugué de retorn a casa.

**************************

Aquesta miniaventura , està contada. Si no us ha agradat , pregunteu-los als protagonistes i alguna anècdota més us contaran.

Si teniu curiositat per saber coses de l'Amazones i la funció que té en l'equilibri ecològic del món, haurà complit la missió pel que fou escrita.

Joan Mulet

Bibliografia:Wiquipedia.

Una nit al museu del Louvre

2007-05-14T13:41:00.000-07:00

París, capital de França, la ciutat de la Llum, és famosa per la importància que ha tingut en la Història, però part d'eixa fama la té gràcies a un museu, « El Louvre », i eixe museu li deu en part la fama a una obra d'art que va pintar l'any 1.503 l'artista italià Leonardo da Vinci, « La Gioconda » . La dona que està retratada era la dona d'un funcionari florentí anomenat Giocondo, el nom de la dona era Monna Lisa. El quadre de 77 x 53 cm té un naturalisme en la seua actitud, la postura clàssica de mitja figura, un fons de paisatges amples. El que més atrau l'atenció és el somriure misteriós dels seus llavis.

El quadre fou comprat pel rei Francesc I de França i el 1.805 Napoleó el dugué al museu del Louvre.

Allí es van dirigir en la seua visita a París un grup de xiquets i xiquetes . Tenien destinada una vesprada per veure-ho tot, cosa impossible si vols tindre una idea del contingut artístic del museu.

Andrea, Laura, Covadonga, Joan Carles i Adrià, formaven un grup que miraven tot amb curiositat, els agradava l'art i s'entretingueren tant, que no s'adonaren que era hora de tancar. Pujaven i baixaven escales, mirant l'art egipci, grec, romà, escultura , pintura de totes les èpoques, es quedaren sols dins del museu.

Les escultures i les imatges prenien un significat diferent en la soledat, és com si prengueren vida dins la seua quietud.

- Mira aquesta estàtua, li falten els braços, degué ser una dona molt guapa-comentà Andrea.

- És la Venus de Milo, data del S.II A. C., l'encontraren a l'illa grega de Milo l'any 1820 i la va adquirir el cònsol francés.Representa la deessa Afrodita, el seu tamany és de 2,04 m , per la seua harmonia és de les més perfectes del món.- digué Adrià, consultant una guia de les millors obres del museu.

Passejant per les naus , anaren a parar a la sala de la « Monna Lisa ».

Com si volgueren desxifrar el somriure, cosa que no ha aconseguit ningú fins ara, es feu tot fosc. Decidiren no cridar l'atenció perquè això de quedar-se dins el museu una nit , els feia certa emoció.

Així que comentant les seues coses anaren quedant-se dormits. Al cap d'un parell d'hores sentiren una rialla, « Ja, ja, ja… » , era de dona. « Serà la Monna Lisa ? » , es preguntava Andrea . Tornaren a sentir la rialla , aquesta vegada amb mes força, « Ja, ja, ja… »

- És la « Gioconda »- digué Covadonga.

- No pot ser, les pintures no parlen- contestà Joan Carles.

- Mireu, la « Gioconda » és rossa i pareix que es moga !- exclamà Laura.

- No digues barbaritats, com pot moure's una pintura ? - comentà Adrià.

El cansament els va fer dormir-se , sense fer cas dels comentaris.

****************************

Al fer-se de dia, miraren el lloc on estava el quadre i només veren el marc , perquè la tela havia desaparegut.

Quan ja es disposaven a eixir del museu, la policia els preguntà : « Que heu fet dins del museu tota la nit ?». Els xiquets contestaren que ells no havien sigut , que havien sentit rialles i veren una dona amb cabells rossos on estava el quadre de « la Gioconda », que havia desaparegut.

Els xiquets van donar els detalls del que havien vist . La policia montà un dispositiu de vigilància per tot París , visità antiquaris i tractants d'art, i quan ja estaven a punt d'abandonar la recerca, veren en un cotxe una perruca rossa que els crida l'atenció, escorcollaren tots els racons i trobaren el llenç enrotllat dins una caixa de fusta.

El lladre confessà que s'havia enamorat de la dona pintada en el quadre i que solia estar moltes hores observant-la , que s'havia disfressat per a no ser identificat.

Així fou com els xiquets i xiquetes passaren una nit al museu del Louvre, i per ells fou trobat el retrat més famós del món.

Ja en 1.911 un tal Vincenzo Perugia el robà i se l'endugué a Itàlia , aquesta vegada no era per amor, ja que l'antiquari a qui volia vendre el quadre, el denuncià a la policia , recuperant « la Gioconda ». Aprofitant que estava a Itàlia fou exposat a les ciutats de Florència, Roma i Milà, abans de tornar-lo a París on actualment es troba .

Us aconselle si algú va a París, que mireu el somriure misteriós de « la Gioconda » i sabreu el perquè de la seua fama , i també com Leonardo da Vinci plasmà en el llenç la subtilitat i l'encís d'aquesta expressió humana.

Conte contat , conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

Bibliografia: La Enciclopedia.El País

Els àngels de Charlie : El cas de l'ordinador

2007-05-14T13:39:00.000-07:00

Una vegada hi havia tres xiques molt intel.ligents i actives, sempre lluitaven contra les injustícies, assessorades pel cap d'una agència de detectius, anomenat Charlie.

Els noms dels àngels eren, Cristina, Alba i Paula .

Un dia Charlie les trucà per telèfon i els digué el cas que havien de resoldre.

- Hola àngels, com esteu ?

- Molt bé - respongué Cristina .

- Vull que us feu càrrec del següent cas. En un col.legi de la vostra ciutat han entrat i han fet desaparèixer documentació, expedients, i també han esborrat dades de l'ordinador del Director. Quan abans tingueu el cas resolt millor. Endavant.

- Serà difícil, però no impossible , quan ho tinguem resolt t'ho comunicarem- respongué Alba.

Es dedicaren a esbrinar si algú havia escoltat el perquè d'eixa acció. Pensaven que si tens els motius d'una acció , és més fàcil encontrar qui es el responsable de la mateixa. I feren una llista de motius.

Cristina deia : « Pot ser que algú tinguera mania al Director per renyir-lo en alguna ocasió ». Alba pensava : « Serà algú que no vol repetir curs i així esborrant les notes no tindrà les qualificacions del curs ».

Paula pensava : « Serà dels que es divertix fent mal, sense sentit ».

Es posaren en contacte amb el Director i els proposà alguns noms dels tres grups de xiquets que podrien ser possibles culpables.

Els àngels passaren alguns dies entrevistant alumnes i no els pareixia que ningú d'aquells fóra capaç d'aquella malifeta.

Cada vegada que feien més entrevistes, anava tancant-se el cercle de possibilitats.

Paula, parlant els àngels, comentà : « Parlem amb xiquets que no siguen sospitosos a veure si esbrinem alguna pista ».

Un dia , les cridà el Director i els comunicà que havia rebut un missatge per internet dient-li : « Tinc les còpies de seguretat del seu ordinador »

Açò ja les feu canviar la direcció de la seua investigació.

Charlie els digué : « Qui ha fet el missatge vol negociar o reivindicar alguna cosa, penseu què . »

Alba, conversava amb un alumne que pareixia prou intel.ligent , tenia bones notes, però quan parlava no pareixia molt disposat a col.laborar, com si amagara informació. S'anomenava Isidre, i exercia una mena de lideratge entre els companys, també observà que quan s'apropava a ell un company, Just, li feia el buit.

Comentant aquesta rivalitat amb els àngels, els feu pensar que podria ser la pista correcta. De vegades una rivalitat mal resolta fa que els adolescents tinguen com obsessions, fins que reaccionen d'una manera equivocada.

Fent aquestes cavil.lacions digué Cristina : « Hem de preguntar les notes que tenen aquests alumnes en Informàtica ».

Alba s'assabentà que en l'últim trimestre Just havia tret millor nota que Isidre, quan normalment Isidre era millor que Just.

- Aquesta es la raó de l'enveja que li té Isidre a Just- comentà Paula.

- Però, com podem acusar-lo d'haver fet aquest acte de gamberrisme ?-digué Alba.

- És clar, que per demostrar que sap més ha volgut fer aquest assalt a l'ordinador del Col.legi.- contestà Cristina- Jo m'encarregaré de descobrir-lo.

Un dia al finalitzar les classes Cristina s'apropà a Isidre i li digué :

- Isidre, què guanyes en fer-li mal a l'escola ?

- Demostrar que sé més que Just- li contestà amb orgull Isidre, reconeixent l'autoria de l'acció.

- Si no estàs conforme amb les notes , pots parlar amb els professors i ells t'explicaran el perquè , sense necessitat de reaccionar malament, el diàleg és la millor eina que tenim les persones per posar-nos d'acord.- aconsellà Cristina.

***************************************

Isidre tornà el material a l'escola, l'ordinador funcionà amb totes les dades dels alumnes, demanà perdó al Director prometent-li que d'ara endavant li consultaria els problemes tant a ell com als professors.

- Cristina, Alba, Paula, enhorabona àngels per ser eficients - els digué Charlie.

Charlie, felicità els àngels per resoldre aquest cas amb psicologia, ja que cada persona reacciona de diferent manera, i sempre es pot traure la veritat si encertes la manera d'enfocar el tractament dels problemes.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

Roma : El Colisseu

2007-05-14T13:34:00.000-07:00

El Colisseu

Adrià i Ricard eren dos amics que vivien a Roma a l'època dels emperadors, sempre havien sentit parlar dels gladiadors, dels soldats, un a l'altre s'animaven dient-se : « Quan siguem majors serem soldats o gladiadors ».

Recordaven per la història, quan van inaugurar el Colisseu, aquest amfiteatre el començà a construir Vespasià l'any 72 d C i l'acaba Tit l'any 80 d C . Té forma ovalada amb 188 m x 156 m d'amplària i 50 m d'alçada, i una capacitat per 50.000 espectadors. A la seua inauguració lluitaren 2.000 gladiadors, i 5.000 animals salvatges.

Adrià i Ricard, eren de famílies cristianes i una ombra passava per la seua mirada perquè quan tenien 5 anys l'emperador Maximí s'endugué els pares i les mares dels dos i els llençà als lleons dins del Colisseu.Això fou l'any

235d C.

El ser gladiador tenia un inconvenient, que si perdia en alguna lluita podia ser rematat pel seu adversari a una indicació de l'emperador.

- Si fóra gladiador faria una sublevació, com Espàrtac, però aquesta vegada guanyarien els esclaus.- deia Adrià.

- No estigues tan segur , les legions tenen milers de soldats. –contestava Ricard.

Era l'any 250 a C , l'emperador Deci volia implantar la unitat religiosa , es a dir, que hi haguera tan sols una religió, el paganisme , on els emperadors eren considerats déus i havien de ser adorats , això va fer que els cristians no l'obeïren, i els perseguí.

Un dia , els soldats agafaren a un grup de cristians i els dugueren a l'amfiteatre « el Colisseu », entre ells estaven Adrià i Ricard.

El grup de cristians estava atemorit a l'arena, esperant que uns lleons els devoraren ; s'obriren les comportes , isqueren dos lleons grans , famolencs, els havien tingut dies sense menjar.

Dels espectadors aparegueren dues espases i les llançaren a l'arena : « Defenseu-vos »- digueren unes veus.

- Gràcies - digueren els dos amics a la vegada.

Aquest acte de llançar-los les espases no fou perquè volien que no moriren, sinó per que durara més l'espectacle.

- Reuniu-vos darrere de nosaltres- deien els amics al grup de cristians.

Els lleons anaven poc a poc, rugien amb força : « Grrrrrr… », obrien la boca, mostrant uns ullals fortíssims. Un lleó saltà cap a Ricard , l'altre anà per Adrià.

Ricard alçà l'espasa i el lleó li caigué damunt. Quan ja creien tots que l'hauria esclafat, van veure que Ricard es movia dins una bassa de sang que eixia del lleó ; aquest s'havia clavat l'espasa al cor i morí a l'instant.

La gent cridava de goig , en veure que hi havia espectacle.

El lleó que anava per Adrià, agafà empenta, obrint la boca tot el que podia. Adrià dirigí l'espasa cap al lleó, aquest tancà la boca , va rugir tot el que pogué . Es va fer un silenci sepulcral .

L'espasa li travessà el cervell, però el lleó, encara li pegà una sarpada al muscle , mentre queia mort a l'arena.

La gent del circ aclamava els noms dels vencedors :

- Ricard, Adrià! Ricard, Adrià !...

Amb el puny tancat i el polze mirant al cel, demanaven el perdó de l'emperador Deci . Aquest en veure la insistència, concedí el perdó de tot el grup de cristians que estaven a l'arena per a ser devorats pels lleons.

Els cristians s'abraçaven amb Ricard i Adrià donant-los les gràcies i resaven a Déu per haver-los salvat d'una mort segura.

L'emperador Deci morí en una guerra l'any 251, un any després de la seua persecució als cristians. De les deu que hi hagueren en l'època romana la seua fou la setena.

Aquesta forma de divertir-se a l'Antiguitat se'ns mostra cruel. Podem dir que ara no passen aquestes coses. Però dia a dia també comprovem que es repetixen situacions de violència, a part de les guerres, que ens fan dubtar que la Humanitat siga millor ara que fa 2.000 anys.

Historieta contada , historieta acabada.

Joan Mulet

Roma : Les catacumbes

2007-05-14T11:48:00.000-07:00

Les catacumbes són cementeris subterranis construïts pels cristians de l'època romana, també serviren de refugi en les persecucions que patiren per part d'alguns emperadors. Quan es visita Roma , com a centre de la Cristiandat, faltaria alguna cosa si no es visitaren. Això van fer un grup de Secundària del « Col.legi Obispo Pont » de Vila-real.

Les catacumbes que visitaren eren les de Sant Calixte, s'entrava per una escala estreta que donava a un receptacle menut, allí feien les reunions i els oficis propis del cristianisme d'aquella època.

A partir d'aquest receptacle, s'avançava per unes galeries, estretes com un passadís. A les bandes hi havien forats, on estaven soterrats els cossos dels cristians. A gran distància, hi havien unes llums menudes, groguenques, que feien més tenebrós el lloc, i els pocs rajos de llum els absorbien les parets de terra.

A una banda s'obria una habitació, en un racó de la qual, es conservava un esquelet mig soterrat i mig a la vista.

Més endavant , veren una estatua de Santa Cecília, que segons la tradició morí de tres destralades per l'any 232 d C.

Quan ja s'acabava el recorregut, hi havia una galeria que no estava il.luminada i pareixia una gola de llop, aleshores els entrà la curiositat per saber on acabaria. Aitor, Yerai i Josep, quedaren d'acord que quan no s'adonara ningú entrarien al passadís fosc . Un monitor ja els havia advertit :

- No entreu pels corredors sense llum, us podeu perdre.

- D'acord – contestaren .

Sense fer cas a les recomanacions , entraren lentament a la foscor . Al cap de cinc minuts ja s'havien penedit, no sabien com tornar on estava el grup.

Tocaven les parets i ja no sabien si anaven endavant o cap arrere. De vegades, les mans anaven a parar a les restes d'algun cadàver , doncs no veien on estaven els nínxols. La valentia es tornà por, i un darrere l'altre cridaven :

- Veniu per nosaltres, estem ací a la foscor !

Al cap d'uns minuts, que els van paréixer eterns, sentiren unes veus llunyanes :

- Estem prop de vosaltres, seguiu la veu i ens encontrareu !- eren les veus del guia i d'alguns companys del grup.

Ja se sentien un poc més segurs, però els durà poc la tranquil.litat, quan Yerai notà com una cosa pareguda a una mà li apretava el cap.

- Auxili, que m'agafen el cap !. Algú vol que no isca mai d'ací !. Ajudeu-me !

- Aguanta, que ja falta poc per eixir- li deien Aitor i Josep.

- No puc aguantar més , auxili !- cridava desesperat Yerai.

Començà a córrer com ànima que s'enduguera el diable, topà amb una escala

estreta, veié per fi la llum i agafant-se amb les dues mans el cap, descobrí que aquell monstre imaginari que volia que no isquera de la foscor, era un ocell, que com els tres companys , no podia encontrar l'eixida. Això si prou gran, una mena d'òliba que li havia clavat les urpes al cap, i que fins i tot li va fer una ferida amb sang.

Per fi, s'encontraren amb la resta del grup i s'alegraren tots de tornar a veure's.

Els tres valents aprengueren a fer cas, i no posar-se en camisa d'onze vares , segur que ningú oblidaria el passeig per les catacumbes.

********************

La Història del Cristianisme ens ensenya, que quan unes idees, una forma d'entendre la vida, s'obri pas ràpidament en la societat i aquesta les reprimeix sense sentit , és que les formes velles arriben a la seua fi, i vencen les noves que duen més justícia i més veritat, i el poble s'identifica amb els valors que fan que la seua vida siga més plena i solidària amb els més necessitats.

Historieta contada , historieta acabada.

Joan Mulet

Cristina, Paula i la casa del terror

2007-05-14T11:45:00.000-07:00

Cristina és una xiqueta de deu anys, morena , de cabells llargs, molt curiosa, Paula, la seua amiga és alta, cabell castany, és parladora i molt treballadora, té unes pigues a la cara.

Un dia van anar a la fira del poble, on hi havia moltes atraccions, la que més els agradava era la casa del terror . Els agradava les emocions fortes, per fora de la casa hi havia dibuixos de monstres i se sentia una música tètrica, així que entraren les dues juntes.

- Cristina tens por – digué Paula.

- Igual que tu Paula- li contestà Cristina.

- Doncs en tindràs molta- deia Paula emocionada.

En principi veren Dràcula, amb la boca plena de sang, la cara blanquíssima i una capa negra per fora i roja per dins. El passadís era fosc , només s'il.luminava els monstres per fer més por.

També es trobaren amb Frankestein, amb caragols al coll per subjectar-li el cap, tot ple de cositons.

- Cristina, vols que isquem d'ací- deia Paula.

- En què penses, espera que s'acabe el viatge- comentà Cristina.

Transcorria el trajecte , de sorpresa en sorpresa, quan sobtadament, sentiren com s'afonaven els seients i baixaren a un subterrani. alli se sentien més fort els crits de por : “ Aaaaaah !” Veren bruixes, monstres , assassins…tot cada vegada més terrorífic.

La gent eixia de la casa del terror, Cristina i Paula no eixien. Les amigues, fora cridaven :”Cristina…Paula…!” “Han desaparegut”

Fins que els encarregats de l'atracció buscaren pel passadís i… les encontraren disfressades de bruixes.

I és que en el moment que baixaren dels seients, es disfressaren per fer por a la gent que entrava a la casa del terror.

Conte contat , conte acabat . Us ha agradat ?.

Joan Mulet

Joan Antoni, Moisés i els dofins

2007-05-14T11:44:00.000-07:00

Peníscola. Vista general

Joan Antoni i Moisés, dos amics de 6é curs, anaren d'excursió a Peníscola. Joan Antoni és un xiquet intel.ligent, un poc xarrador, inquiet, sempre vol tenir raó en totes les coses que opina, Moisés és pigoset, pèl-roig, bon amic dels seus amics. Sempre anaven junts.

Una vegada arribaren a Peníscola , visitaren el castell del Papa Lluna . Pujant i baixant escales , no quedà lloc per veure a la seua curiositat. Els agradà tot ,el paisatge, la platja , la mar…

Despres de dinar tocava pujar a un vaixell i passejar per la mar; pujaren i una vegada dalt , no paraven de moure's , d'un costat a l'altre. A mitjan camí , quan el vaixell girava per tornar on havia eixit, Joan Antoni i Moisés es van arrimar a la barana i de la força del vaixell al girar, van caure a la mar. Els dos sabien nadar, però les ones els tapaven i tornaven a surar, el vaixell s'allunyava, les forces escassejaven i cridaven : “ Auxili , auxili…!”.

-No puc més -deia Moisés.

- Descansem un poc i continuarem nadant- contestà Joan Antoni.

Ningú els sentia, quan ja estaven a punt d'ofegar-se, van veure com uns dofins s'apropaven, i per fi els van agafar al seu llom, duent-los al vaixell.

Tots s'alegraren de veure com cavalcaven els dofins, com si fóra un aquari on els tenen ensinistrats.

Els dos amics van aprendre que als vaixells han d'anar en compte per no tindre un accident.

Diuen que el dofins són els mamífers més intel.ligents que viuen a la mar. Ja sabeu que els animals en captiveri no són lliures com a la natura . Els animals deuen viure al seu mitjà natural, que és on han nascut i poden desenvolupar la seua vida . Tampoc hagueren pogut salvar la vida de Moisés i Joan Antoni.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Mon, Robert i el circ

2007-05-14T11:42:00.000-07:00

« Mon », Joan Ramon de nom sencer i Robert, companys de 5é curs i amics, eixien de vegades a divertir-se, una vegada anaven al cine, altres al futbol…

Un dia, quedaren en anar al circ que havia vingut a Vila-real , el “Circ Únic d'Europa”. Així que contents per anar al circ, entraren i començà la funció.

En primer lloc, eixí un pallasso contant acudits i fent riure, després malabaristes, … i per fi va eixir un ocultista, d'eixos que fan desaparéixer coses, animals i inclús persones.

L'ocultista demanà voluntaris per un joc, i eixiren Mon i Robert, els posà en una gàbia, els tapà amb un llençol, digué unes paraules màgiques: “ Calleu, calleu i desapareixeu” i quan llevà el llençol , havien desaparegut Mon i Robert.

El mag deia :” No sé on estan”, la gent reia , pensava que era cosa del joc , “De veres, no sé on estan”, repetia. I els cridava: “ Mon. Robert, Mon , Robert, veniu, per favor”. En això entra un treballador del circ i digué : « Estan a la gàbia dels lleons » El públic esglaiat deia : “Oh, estaran morts, pobrets.”

Quan anaren a la gàbia, s'encontraren amb la següent escena; els lleons estaven dormint i el Mon i Robert, tan tranquils.

Els preguntaren què els havien fet als lleons, i contestaren :” Els hem dit, dormiu, que si ens mengeu, rebentareu” .

I així , és com es feren domadors de lleons , tingueren èxit, i segur, deuen anar pel món guanyant molts diners amb aquest ofici.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Pau, Daniel, Omar i les cigonyes

2007-05-14T11:40:00.000-07:00

Un dia , Pau i els seus amics Daniel i Omar anaren d'excursió per Castella-Lleó, fins el poble de Ciudad Rodrigo, era primavera i els camps s'omplien de vida, creixia el blat, els arbres de fulla caduca pintaven de verd les vores del riu Duero, els animals criaven, se sentien les granotes i els ocells omplien el vent amb la seua música natural , les cigonyes omplien els campanars i les cases més altes de les ciutats amb els seus nius fets de branques, que transportaven amb els becs que pareixen tisores grans.

Pau, Daniel i Omar passejaven per la vora del riu.

Inesperadament, s'encontraren amb un niu d'escurçons ; estaven a un metre de distància. Els escurçons són verinosos, alçaven el cap i obrien la boca , mostrant els ullals , dispostos a mossegar els amics si s'apropaven més.

- Esteu-vos quiets- digué Pau.

- Quasi van a mossegar-nos – comentà Daniel.

- No tingueu por que no ens faran res – digué Omar.

Els escurçons miraven el cel, els amics van vore en eixe moment baixar dues cigonyes, amb les seues potes llargues i els seus becs com tisores. En un segon atraparen els escurçons amb les ungles afilades de les potes , amb els becs els pegaren un cop a cada escurçó i emprengueren el vol fins el niu d'una torre de l'església més propera on esperaven les cries per menjar.

Així van aprendre que les cigonyes són beneficioses per l'home i la natura,

per controlar la població d'animalons que d'altra manera serien massa abundants.

A partir d'aquell moment cada vegada que veien una cigonya s'alegraven,

tant per la seua visió majestuosa , com per protegir-los del perill dels escurçons.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Laura, Marta i les varetes màgiques

2007-05-14T11:39:00.000-07:00

Desert amb dunes.

Laura i Marta, dues amigues de cinqué curs de Primària, es preguntaven de vegades, com viurien les persones al desert, ple de pedres, d'arena, dunes perilloses que quan hi hi havia tempestat són capaces de tapar algú que estiga quiet prop d'elles, és com si la terra caminara amb el vent.

Així que van aconseguir, per un intercanvi de xiquets de la mateixa edat , passar uns dies amb unes tribus tuaregs del Sahara.

Així que van anar amb camells i dromedaris pel desert, ja sabeu que les gepes dels camells i dromedaris són reserves de greix i que beuen de tard en tard però molta aigua.Acamparen en unes tendes de campanya anomenades”jaima”.

Allí aprengueren que l'aigua és un líquid preciós, que no cal malgastar perquè és difícil d'aconseguir .

Un dia al baixar del camell, agafaren uns bastons de l'arena, quan s'ajuntaren Laura i Marta els bastons van formar una creu. Estranyades, li preguntaren al guia: “ Són màgiques?” . El guia els contestà que quasi, perquè un saurí les havia perdudes i no podia encontrar aigua.

Posaren un senyal on les varetes s'havien ajuntat i van fer un pou. Se sorprengueren de l'aigua que brollava. Així que aquell tros de desert es convertí en un oasi, on la gent podria plantar palmeres i altres arbres i tenir menjar per sobreviure en les dures condicions del desert.

Com sabreu el Sahara en èpoques llunyanes sigué una superfície amb rius i vegetació abundant, però ara té pocs recursos per als pobles nòmades que viuen en ell.

Laura i Marta s'alegraren, pel benefici que havien portat amb les varetes “màgiques” i així ho contaren quan van tornar a casa.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

Rafa i el misteri de la piràmide

2007-05-14T11:37:00.000-07:00

Rafa, un xiquet de deu anys, cara prima, blanca, cabell negre, molt inquiet, sentia curiositat per saber coses de les piràmides de l'antic Egipte.

Un estiu la seua família li comunicà : « Rafa, prompte voràs les piràmides » , ell digué : “ Per fi podré vore aquestes meravelles del món”.

Així que emprengueren el viatge, i com estava previst, visitaren les piràmides de Gizeh, on estan soterrats els faraons Keops, Kefren i Micerinos, per això s'anomenen així.

Estaven visitant la piràmide de Keops, feia una calor horrible, Rafa, que no podia resistir més, buscà una ombra que feia la piràmide. Jugant amb una pedra, va fer un forat a la base, a la vora d'un bloc de pedra, que sense saber com , s'obrí davant de la sorpresa de Rafa.

Quan va veure l'entrada pensà : “ I si faig un passeig per dins?” . Així que ja tenim Rafa passejant per dins de la piràmide de Keops com si fóra l'amo.

De sobte, sentí al muscle uns cops , com si un amic el tocara.

Quan es girà, veié, com una mòmia embenada , com tots sabeu, i que només se li veien les dents , llargues, grogues com les d'un porc senglar que volguera mossegar-lo.

Començà a córrer per dins la piràmide, ja no podia més, la mòmia es reia : “ JA, JA , JA…” . Va sentir :” Rafa, Rafa”.

Quan obrí els ulls, va vore a sa mare i son pare que li deien: “ Què fas dormint, anem que ens espera l'autobús”. Rafa, que estava cansat , s'havia dormit a l'ombra de la piràmide de Keops i havia tingut un malson.

Conte contat , conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

Lorena , Covadonga i el tresor

2007-05-14T11:35:00.000-07:00

Molí de l'Ermita de Vila-real

Lorena i Covadonga són dues amigues que fan cinqué de Primària al Col.legi “Obispo Pont “ de Vila-real. Lorena és simpàtica i quan riu molt se li fa la cara roja, les galtes pareixen tomates. Covadonga té el cabell llarg, morena, i sempre fa tots els treballs de classe bé, encara que de vegades xarra amb els companys.

El dia u de febrer de l'any dos mil set, van fer , amb el seu curs, una visita al Termet, per veure la naturalesa, els pinars , el riu, per celebrar el dia de l'arbre.

Van anar a vora riu per visitar l'antic molí , on un mestre els explicaria el seu funcionament.

Entraren tots, però elles , segur que despistades xarrant, van anar per baix de l'escala que dóna accés al molí i encontraren una porta menuda, segur que no havia entrat ningú de fa mols anys, com si fóra secreta. Obriren la porta i… entraren en un habitacle antic on hi havia ferramentes velles, pedres de l'antic molí. Escorcollant per tots els racons, Lorena encontrà un cofre, de tamany mitjà .

- Què hi haurà dins ? – digué Lorena.

- Hem d'obrir-lo com siga – comentà Covadonga.

Sense pensar-s'ho dues vegades , agafaren un bastó i forçaren el pany, quan obriren el cofre es quedaren admirades de veure un tresor amb joies, monedes d'or i de plata.

Lorena i Covadonga comunicaren el que havien descobert i resultà ser un botí de guerra , quan els francesos envairen Espanya al principi del segle XIX, van segrestrar habitants de Vila-real i no els posaren en llibertat fins que els pagaren el rescat.

Per descobrir aquest tresor, Lorena i Covadonga foren recompensades generosament.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Josep l'explorador

2007-05-14T11:30:00.000-07:00

Fa uns quants anys , vivia a Terol un xiquet que li agradaven els animalets, però no us cregueu, que de qualsevol classe , sinó els més grans que hi han hagut a la Terra, com són els dinosaures. Veia programes de televisió de dinosaures, llegia llibres de dinosaures, en fi, que si haguera sigut possible , voldria haver viscut en l'època on els monstres eren amos i senyors del món.

Josep tenia 10 anys, era primet, els ulls grans i el pèl castany. Quan podien , Josep i els seus amics Joan Carles , Covadonga i Adrià feien excursions al camp.

Josep i els seus amics visitaven museus , com Dinòpolis per vore reproduccions d'animals prehistòrics els seus costums, formes de vida, evolució…

Un dia, quan visitaven Dinòpolis per Mora de Rubielos, van sentir curiositat per veure les muntanyes del voltant. Com havia plogut molt , hi havia un bassal al fons d'un barranc,

baixaren des de la carretera, l'aigua era clara i la superfície era com un espill; mirant els reflexos de les seues cares , feien carasses, van vore una taca fosca que emergia de les profunditats. Quan arribà a la superfície ja va ser massa tard per fugir, un monstre , paregut al que diuen hi ha al llac Ness els agafà i els dugué al fons.

La sorpresa i la por va ser tan gran que perderen el coneixement.

Quan despertaren d'aquell malson , estaven en un riu subterrani , paregut al de les coves de Sant Josep, a La Vall d'Uixó, però més gran.

Miraren al voltant i s'adonaren que aquell dinosaure era un diplodocus, un dels més grans que han existit.

Covadonga, Adrià i Joan Carles tenien terror de veure aquell animal tan gros davant,

Josep, en canvi , estava tranquil. Li preguntaren: “Per què no tens por Josep?” i ell els contestà : “No tingueu por que aquest dinosaure no ens farà mal perquè és herbívor”.

- De totes maneres, busquem l'eixida d'aquest riu prompte per si es torna carnívor - digué Covadonga.

Caminaren unes hores, i quan ja pareixia que aquell riu no tenia fi, es fixaren que una corrent d'aire venia d'un forat que els dugué als afores de la ciutat Mora de Rubielos.

Quan arribaren a casa , contaren el succeït, però ningú els va creure. Tornaren un altre dia a veure el bassal per on havien entrat al riu subterrani i ja no existia s'havia assecat. Així que dubtaren si allò que els havia passat era realitat o fruit de la seua imaginació.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

La princesa Saskia

2007-05-14T11:26:00.000-07:00

Era una vegada a Rússia, el Tsar Ivan tenia dos fills i dues filles. Els fills, Mihail i Igor de setze i catorze anys , i les filles Irina i Saskia de dotze i deu anys cadascuna. La filla més guapa era Saskia, amb una cara redoneta i uns ulls blaus molt expressius , la pell blanca i uns cabells llargs i marrons, que eren l'enveja de la seua germana Irina , que no era tan agraciada.

El Tsar Ivan , volia que la seua família coneguera el país sobre el qual regnaven, així que ordenà que passaren una temporada d'hivern, en un poble anomenat Krasnoiarsk, situat en la Sibèria Central. Així que emprengueren el llarg camí que els separava des de Moscou.

Allí, la vida per als prínceps i princeses era amable , no els faltava mai la diversió . Anàven a jugar a la neu, hi havia un espectacle que els agradava molt , era passejar amb trineu pel riu Ienissei congelat, els prínceps feien excursions prop dels monts Saian ; on s'havien vist llops grandíssims; els contaven aventures a la vora del foc , quan no podien anar fora de casa…

Un dia que feia bon temps, es a dir , que no hi havia tempestes , el paisatge era com si un llençol de kilòmetres de llarg haguera caigut sobre la ciutat i els voltants. Quan menys s'ho pensaren, per les muntanyes , començà a bufar el vent i a nevar . Els flocs de neu eren com el cotó-en-pèl, que cobria les cares de la gent . Els gossos corrien desesperats per a no ser tapats pels remolins que es formaven. Tornaren al poble , sense forces, però tingueren una desgraciada sorpresa; la princesa Saskia no estava al trineu que la portava.

Els germans, son pare i la gent que els acompanyava es temien el pitjor ; la regió estava plena de llops , a l'hivern , es tornen més ferotges al capturar menys preses.

Com ja era de nit , no podien anar a buscar-la, ja que perillava la vida dels que isqueren , perquè els camins, tapats per la neu, no deixen vore on s'acaben, podent caure per un barranc.

Eixa nit se sentien udolar més que mai els llops , cada udol pareixia que deien:

“ Ens hem menjat a Saskia” “ Ens hem menjat a Saskia”…

Quan es feu de dia van eixir, el Tsar, i multitud de soldats i caçadors a fer batudes per les muntanyes, tots temien un final trist per a la princesa Saskia.

De sobte , el grup on anaven els prínceps Mihail i Igor, sentiren un udol esgarrifador.

-UUUuuu…

Anaren tots cap al lloc d'on procedia, i en una cova envoltada i amagada per uns avets, veren com eixia una lloba fugint dels qui l'encerclaven. Es van sentir un munt de tirs i la lloba s'escapà de la gent.

Quan van entrar a la cova, es van vore quatre llobatons menuts que xisclaven com gossets, al veure que sa mare no estava. I prop d'ells, com si volguera acaronar-los, estava Saskia , la princesa russa.

Havia passat la nit al cau d'una lloba , que de segur li havia donat calor , per a poder resistir la temperatura sota zero de les nits siberianes.

Es celebrà el retrobament de Saskia amb festes, tots estaven contents.

Els llobatons foren criats per Saskia , que els tingué com a companys de jocs i passeig , fins que un dia van desaparèixer pel bosc, sense dubte, van escollir la natura on havien nascut, abans que els luxes d'un palau del Tsar de totes les Rússies.

Conte contat , conte acabat . Us ha agradat ?

Joan Mulet