L’ALBUFERA DE VALÈNCIA
El 18 de març del 2009, el Col.legi “Obispo Pont” de Vila-real organitzà una excursió per als alumnes de Primària a l’Albufera de València.
Agafaren l’autobús a les 9 del matí i a les 10,30 h, ja veien el nou llit del Túria prop de l’Albufera. Tots estaven contents per veure la Naturalesa i eixe fenòmen original que la mar, amb la seua acció d’arrossegament d’arena anà tancant al llarg dels anys l’espai que ara és un lloc de descans i cria d’aus en les seues migracions a l’Àfrica i tornada a Europa.
Jessi, Anna Maria i Lourdes anaven sempre juntes i també Jordi, Edgar i Jaume. Observaren la naturalesa: els canyars envoltant el llac, ànecs, gavines i altres aus.
La blavor del cel i del mar contrastava amb la lluentor de l’Albufera quan reflectia la llum del sol.
Arribaren a l’embarcador. Van fer grups, pujaren a la barca i s’endinsaren pel llac. Els ànecs s’amagaven quan veien els xiquets cridar:
-Mira, un ànec i els seus aneguets!
- Mireu aquells què bonics són !
El sol era bastant fort i les gorres feien ombra al rostre dels visitants. Uns allargaven la mà per tocar l’aigua i refrescar-se, altres s’alçaven per veure millor les vores dels canyars per descobrir algun animalet que esl cridara l’atenció i poder fer fotos.
- No us mogueu, que caureu a l’aigua- deia el guia de la barca.
La barca anava fent un balanceig d’un costat a l’altre.
- Esteu-vos quiets! Que açò cada vegada es mou més!
- No som nosaltres – deia Jessi.
- Açò pareix el Titànic- comentava Jordi.
- A veure si és un monstre com el del llac Ness- digué Lourdes.
Dit i fet, la barca es bellugà tant que bolcà i tots els viatgers feren cap a l’aigua.
Alguns cridaven de por.
- Auxili, no sé nadar – deia Jaume.
- Espera, agafat a mi i mou els peus- li deia Edgar.
Altres més espavilats, s’agafaren a la barca dient:
- Açò és com una piscina gran !
- I si ve el monstre?
- Ací no hi ha monstre!- contestà el guia.
- Doncs, qui ha tombat la barca? Digué Edgar.
Al moment, es va veure com un lleó marí agafava al seu llom Edgar i el llançava uns deu metres cap endins de l’Albufera. El lleó marí es capbussà i desaparegué.
Edgar movia els braços, i com sabia nadar aplegà a la barca, que ja estava quieta a l’aigua.
Com hauria arribat el lleó marí a l’Albufera? Es preguntaven tots.
Potser que el canvi climàtic haja desorientat molts animals i cadascú va per on li pareix.
El lleó marí fou capturat i el dugueren a l’Oceanogràfic.
Des d’aleshores l’Albufera canvià de nom i l’anomenaren “ l’Albufera del lleó marí”.
Estic segur que els turistes quan passegen en barca, pregunten si encara hi ha algun monstre.
Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?
Joan Mulet