L'ALBUFERA DE VALÈNCIA

L’ALBUFERA DE VALÈNCIA

El 18 de març del 2009, el Col.legi “Obispo Pont” de Vila-real organitzà una excursió per als alumnes de Primària a l’Albufera de València.

Agafaren l’autobús a les 9 del matí i a les 10,30 h, ja veien el nou llit del Túria prop de l’Albufera. Tots estaven contents per veure la Naturalesa i eixe fenòmen original que la mar, amb la seua acció d’arrossegament d’arena anà tancant al llarg dels anys l’espai que ara és un lloc de descans i cria d’aus en les seues migracions a l’Àfrica i tornada a Europa.

Jessi, Anna Maria i Lourdes anaven sempre juntes i també Jordi, Edgar i Jaume. Observaren la naturalesa: els canyars envoltant el llac, ànecs, gavines i altres aus.

La blavor del cel i del mar contrastava amb la lluentor de l’Albufera quan reflectia la llum del sol.

Arribaren a l’embarcador. Van fer grups, pujaren a la barca i s’endinsaren pel llac. Els ànecs s’amagaven quan veien els xiquets cridar:

-Mira, un ànec i els seus aneguets!

- Mireu aquells què bonics són !

El sol era bastant fort i les gorres feien ombra al rostre dels visitants. Uns allargaven la mà per tocar l’aigua i refrescar-se, altres s’alçaven per veure millor les vores dels canyars per descobrir algun animalet que esl cridara l’atenció i poder fer fotos.

- No us mogueu, que caureu a l’aigua- deia el guia de la barca.

La barca anava fent un balanceig d’un costat a l’altre.

- Esteu-vos quiets! Que açò cada vegada es mou més!

- No som nosaltres – deia Jessi.

- Açò pareix el Titànic- comentava Jordi.

- A veure si és un monstre com el del llac Ness- digué Lourdes.

Dit i fet, la barca es bellugà tant que bolcà i tots els viatgers feren cap a l’aigua.

Alguns cridaven de por.

- Auxili, no sé nadar – deia Jaume.

- Espera, agafat a mi i mou els peus- li deia Edgar.

Altres més espavilats, s’agafaren a la barca dient:

- Açò és com una piscina gran !

- I si ve el monstre?

- Ací no hi ha monstre!- contestà el guia.

- Doncs, qui ha tombat la barca? Digué Edgar.

Al moment, es va veure com un lleó marí agafava al seu llom Edgar i el llançava uns deu metres cap endins de l’Albufera. El lleó marí es capbussà i desaparegué.

Edgar movia els braços, i com sabia nadar aplegà a la barca, que ja estava quieta a l’aigua.

Com hauria arribat el lleó marí a l’Albufera? Es preguntaven tots.

Potser que el canvi climàtic haja desorientat molts animals i cadascú va per on li pareix.

El lleó marí fou capturat i el dugueren a l’Oceanogràfic.

Des d’aleshores l’Albufera canvià de nom i l’anomenaren “ l’Albufera del lleó marí”.

Estic segur que els turistes quan passegen en barca, pregunten si encara hi ha algun monstre.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

LA COVA DE LA VALL D'UIXÓ

La cova de la Vall d’Uixó

Fa molts anys, al poble de La Vall, un lloc molt bonic, diuen que quan ix el sol per la mar, La Vall pren vida i el reflexe de la llum fa que el verd de la seua vegetació prenga el color de les maragdes, i el riu d’Uixó és el camí natural que es perd al paradís de la Serra d’Espadà.

Vivien el comte Jordi que era alt i prim amb el cabell roig com una panolla de dacsa i la comtessa Mariona , esvelta amb els cabells d’or. Era l’admiració dels seus súbdits per la seua bellesa i la seua bondat.

El poble vivia de l’agricultura i de la ramaderia. Tots eren feliços. Però com la felicitat mai és completa, començà a preocupar als ramaders el següent problema. Quan a la nit recomptaven les ovelles sempre en faltava alguna.

Quedaren d’acord en denunciar el fet als comtes i així

ho van fer.

- Senyor comte, que Déu vos guarde la vida molts anys.

- Què voleu, estimats súbdits?

- Que pose fi als robatoris que patim.Quasi tots els dies ens falten ovelles als nostres ramats i no sabem quina és la causa.

- Pot ser que alguna banda de lladres siga la causa.Posarem vigilància per tal d’acabar amb aquest trastorn.

Passaven els dies i les queixes no minvaven. La comtessa Mariona li comentà al comte Jordi.

-I si fóra un ramat de llops que per la nit mata les ovelles ?

Els guàrdies vigilaven els corrals però el problema persistia.

El comte Jordi anà a parlar amb el rei Carles , que en aquell moment manava a les Comarques de Castelló.

El rei Carles envià el virrei Martí a que estudiara el cas i que ajudara a resoldre’l.

La Vall estava atemorida, quan es feia de nit, els pares no deixaven eixir els seus fills de casa : “ No isqueu per la nit que us pot passar alguna cosa horrible”

Les cases estaven tancades; dins es contaven històries de persones segrestades; tots els menuts i inclús els majors pensaven el pitjor.

Un dia, estaven pasturant el ramat per la vora del riu d’Uixó un pare i un fill. El pare, com era migdia, després de dinar es recolzà a la soca d’una garrofera i s’adormí. Les ovelles estaven quietes a l’ombra dels arbres dispersos dels voltants.

El pastoret no estava per dormir, i observà, com una ombra avançava sigil.losament, quedà estupefacte al veure un animal monstruós que

obria la boca amb quatre fileres de dents punxegudes i agafava una ovella, arrossegant-la fins desaparéixer prop del riu.

Quan reaccionà li digué a son pare:

-Pare, una bèstia molt gran s’ha emportat una ovella!

-Però, què era això? Quin animal?

- No ho sé , una espècie de cocodril, però més gran!

- I on ha anat ?

- Cap al riu, per una vora.

Ho comunicaren als comtes de La Vall d’Uixó, aquests parlaren amb el rei Carles.

Posaren vigilància als ramats.

El comte Jordi ordenà que s’apostaren els guàrdies al voltant del ramat del pastoret al mateix lloc on veié el monstre. Passaren tres dies, i al quart observaren com s’apropava la bèstia per agafar una altra ovella.

Els guàrdies li tiraren fletxes, llances, pedres…

El monstre, al veure tanta gent contra ell, fugí cap al riu; el seguiren i van veure com s’amagava en una cova a la vora del riu.

Per a que no tornara a eixir, el comte Jordi ordenà posar una reixa fortíssima.

Els vallers quedaren contents; la bèstia no tornaria a fer malifetes.

La comtessa Mariona, molt sensible i protectora de la Naturalesa, pensà que la bèstia també tenia dret a la vida i digué:

- Ara que ja no ens pot fer mal, podriem mantindre viva la bèstia donant-li menjar.

- D’acord- li contestà- el comte Jordi.

Alimentaren a la bèstia fins que morí.

Si entreu a la cova veureu unes estalactites. Diuen que són tan punxegudes com les dents del monstre de la cova.

Joan Mulet juny-08

EL MÓN DE PETROLI

El món actual funciona pel petroli. Tots ho sabem, però el que no podem imaginar és el perill de contaminació i destrucció que pot arribar a existir pel seu domini, que és la clau del desenvolupament i el “progrés” actuals.

Pensem en el què podria succeir en un futur. Any 2040, el pais més poderós de la Terra, AUE. mana Sub un descendent d’un altre Sub, que per abastir-se de petroli va armar una guerra contra KARI.

Els països que tenen aquest element es posen d’acord per cedir-li, vendre-li o el que Sub diguera, per si aquest els montava una altra guerra.

Els AUE. manà per tot el món equips d’exploració per localitzar i després explotar els jaciments de petroli que encontrara.

Els científics, van veure superats els seus desitjos, quan inesperadament van trobar la bossa més gran encontrada fins aquell moment.

Deien que envoltava la Terra i aquesta era com un globus inflat pel petroli. La capa estava entre el nucli de la Terra i la capa superficial.

Després d’enraonar si se podria o no extraure, el Sr. Sub els ordenà:” Vull eixe petroli a disposició de la nació més poderosa que han conegut els segles”

Un científic objectà:” Si s’extrau tot el petroli eixa capa buida farà que ta Terra implosione i provoque terratrèmols i catàstrofes .”

Un altre argumentava:” Si es crema tota aquesta quantitat de combustible en poc de temps, els residus farien l’aire irrespirable”.

Aquestes objeccions foren rebutjades. Triaren per a fer les perforacions un territori a l’Oceà Pacífic, les illes Hawaii.

Es posaren a treballar amb màquines grandíssimes, es necessitarien milers de tones d’acer i molts kilòmetes de tuberies per transportar el petroli als centres de distribució i consum.

Estigueren cinc anys per arribar on estava la capa de petroli; quan estigueren prop, d’una manera sobtada, la pressió que exercia el mineral s’alliberà i com si fóra un enorme surtidor, eixí el petroli amb una força imparable.

FINAL-1

No aconseguiren tapar el forat per on eixia i l’Oceà Pacífic es convertí en una enorme piscina negra. Els vaixells no podien navegar, moriren els peixos i demés animals marins i els habitants de les illes varen ser transportats al continent amb avions. D’aquesta catàstrofe ja no se recuperaria mai l’Oceà Pacífic.

FINAL -2

Els països costaners al veure el “ xapapote “ arreplegaren gran quantitat de petroli, el refinaren i l’aprofitaren per a les seues indústries i cotxes.

L’Oceà Pacífic necessità cent anys per recuperar l’aspecte original.

REFLEXIONS

Recorde una frase que diu “ Si el món fóra un ou , algú se’l beuria”

El món necessita un desenvolupament sostenible, es a dir, utilitzar els recursos sense fer mal a la Naturalesa.

Cal utilitzar energies renovables i netes i preservar les caduques per si són necessàries a futures generacions.

Joan Mulet

ELS PRIMERS POBLADORS

ELS PRIMERS POBLADORS

Fa uns 45.000 anys ocuparen les terres valencianes els Neandertal. Els costums, formes de vida, restes, etc. Estan representades en una exposició que es fa a Vila-real el mes d'abril de l'any 2008 a la Casa dels Mundina.

En una visita guiada, Britànic començà a imaginar-se què haurien fet per caçar el rinoceront que estava al terra, mentre dos primitius li estaven llevant la pell, es posà a pensar…

L'espai que ocupava el rinoceront , no era com és en l'actualitat, era més semblant al de l'Àfrica equatorial, la sabana, on hi hauria menjar i aigua en abundància per a mantenir aquests animals enormes i temibles.

S'imaginà que era un caçador esperant amagat i armat amb llances acabades amb puntes de pedra. S'apostaren un grup de la tribu , Víctor, Ixam, Chinter, i quan passà prop d'ells el rinoceront li tiraren les llances, que se clavaren en un costat de l'animal, al sentir-se ferit començà a córrer pel dolor. Al veure el grup de caçadors que l'havia agredit es dirigí cap a ells, com és natural, el rinoceront era més ràpid que qualsevol persona, ja el tenien ben prop i les seues banyes quasi alcançant Chinter que s'havia quedat arrere; eixí un altre grup de caçadors format per Dani, Àlex, Ivan, s'aproparen a l'animal per l'altre costat; amb totes les seues forces li clavaren les llances, una de les quals el ferí en una pota, frenà ràpidament la seua carrera i Chinter pogué escapar sa i estalvi de la persecució.

El rinoceront caigué en un parany, un forat tapat amb branques que al seu pes es trencaren quedant atrapat dins . El remataren i tingueren carn per una temporada. També aprofitaren la pell i els ossos per a fer instruments i útils necessaris.

Aquesta tàctica tan senzilla, però de vegades arriscada, li anà bé a l'home primitiu. Estudis recents diuen que fou una de les causes per les quals s'extingí el mamut, un elefant gegantí i un dels animals terrestres més extraordinaris que han existit.

Així eren els nostres avantpassats, ens agrade o no, a ells els devem estar en aquest món. Hem evolucionat, però en el fons, tenim els mateixos instints depredadors, encara que l'home primitiu al ser menys nombrós no feia malbé la Naturalesa; però nosaltres sabent el que fem mal seguim els costums i forma de vida fins que no tinguen remei les malifetes.

Les generacions futures ens ho retrauran si els deixem una Naturalesa menys habitable que l'actual.

VISITA A L'OCEANOGRÀFIC

El dia 14 de març del 2008, se va fer una excursió molt divertida. Es tractava d'anar a l'Oceanogràfic de València. La il.lusió de molts alumnes era veure els peixos més temibles del mar: els taurons, també els agradaria veure altres animals com dofins, foques, pingüins…

Una vegada arribats al parc, el primer que van veure van ser els dofins fent saltirons i acrobàcies; estaven molt ben ensinistrats i a cada senyal dels monitors feien les coses que els havien ensenyat. Andrea, una xiqueta molt atrevida, s'apropà tant a la piscina que un dofí al capbussar-se la banyà de cap a peus.

Josep, un xiquet molt inquiet i que li agraden molt els animals, anà calladament fins la vora de la piscina. Una parella de dofins que en eixe moment passaven prop, amb la cua l'empentaren dins l'aigua; però com amics del joc, l'agafaren com si foren uns cavalls, i el dugueren a una plataforma on accedien fora l'aigua per a rebre la recompensa al seu esforç, que consistia en sardines que tenien en uns cabassos els monitors. Josep va ser per un moment com un Neptú d'aigua dolça. Tots aplaudiren el fet, però molta gent no sabia que el que va passar no estava preparat.

Com els xiquets tenen un instint d'imitació molt desenvolupat, tots volien que els dofins els passejaren com a Josep, però no va poder ser.

Un altre lloc que els agradà fou que a través de cristalls subterranis veien foques i altres animals marins com carrancs aranya, estrelles de mar i multitud de peixos.

En superfície també veieren aus, tortugues…en uns paisatges aquàtics molt pareguts als naturals.

Dinaren en un ombriu envoltat de vegetació, on els ocells s'arrimaven per agafar algun tros de pa.

Ja per la vesprada, anaren a un taller on els explicaren les característiques d'alguns animals marins.

La visita més desitjada fou després. Anaren tots al túnel de cristall on estaven els taurons.

Allò va ser una emoció tan forta, que els xiquets no paraven de dir:” Mira, un tauró” “ Mira, aquest si que és gran”. Altres alçaven el cap i se quedaren bocabadats veient de prop el perill que representa un tauró amb la boca plena de dents com si foren serres.

Segur que s'imaginaven ser exploradors com Custeau observant la vida al mar.

Laura, Lorena, Covadonga, Saskia, Joan Carles, Àngel, Adrian i altres companys, posaren les mans al cristall, com si volgueren tocar els taurons que passaven lentament. Donava la sensació que eren ells qui observaven a la gent.

De sobte, una parella de taurons, els més grans , com si s'hagueren posat d'acord, agafaren velocitat, i com si volgueren menjar-se les mans, toparen tan fort contra el cristall que feren un forat per on eixí l'aigua immediatament i amb molta força.

La gent, esglaiada, corria per eixir del túnel cap a l'exterior. Malgrat la quantitat de gent que hi havia , tots van poder alcançar l'exterior.

Tot quedà inundat. Els taurons eixiren del seu espai reservat i obrien i tancaven la boca per si algú queia al seu fons; però no aconseguiren mossegar ningú.

Els xiquets i xiquetes experimentaren el perill que tenen animals salvatges, el destí dels quals es menjar allò que es posa al seu abast.

Aquesta anècdota no se sap si fou certa o podria ser que passara alguna vegada.

El cert és que els animals salvatges, encara que estiguen còmodes en un parc tan perfecte com l'Oceanogràfic, estan millor en llibertat, com els ha criat la Naturalesa.

Joan Mulet

El cas de l'ase guitós

Fa molts anys , en època de postguerra, a Vila-real, vivia una familia molt emprenedora. El cap de familia , el senyor Andreu, un home molt decidit, de mitjana estatura, moreno, ulls vius que denotaven un esperit inquiet, sempre obert a les novetats. De paraula fàcil, que t’envoltava i et posava a viure com ell les seues històries, de vegades exagerades, però els que el coneixien passaven estones divertides. Sempre duia la veu cantant.

Se li ocorregué un dia comprar un ase , per a utilitzar-lo per transportar i repartir el pa, l’ofici del senyor Andreu era el de panader, i era important tenir la clientela abastida amb puntualitat.

A la dona li deien Maria, era alta, anava sempre ben pentinada, tenia molta paciència amb el caràcter d’Andreu; les dues filles eren, Maria, la major de set anys, i Roser, la xicoteta de cinc anys.

Un dia s’aproparen per sa casa uns tractants d’animals , que anàven pels pobles a vendre cavalleries, per a les tarees del camp o el transport urbà de mercaderies.

Andreu necessitava un ase per les seues feines, i sense pensar-s’ho molt, comprà l’animalet; l’ase era preciós, fort ,així que prompte tancaren el tracte i tots tan contents , el senyor Andreu per la compra i els tractants per la venda.

A les poques hores d’haver comprat l’ase, Andreu ja sabia de quin peu falsejava , descobrí que era guitós ; no podien apropar-se-li, alçava una pota de darrere i la llençava contra el que se li arrimava, de vegades amb les dues potes, que era més perillós. Així que decidí canviar l’ase per un altre que no fóra guitós.

Sabia que desfer o modificar un negoci tancat era difícil, però el que no podia consentir Andreu era quedar-se amb aquell esperpent d’ase.

Li digué a la dona:

- Mata un conill i porta’m la sang.

- Per a què vols la sang?

- Ara mateix ho sabràs. Digues a la Roser que vinga immediatament.

- El que tu digues Andreu- contestà la dona.

La senyora Maria matà un conill i li dugué la sang en un plat.

- Pare, què vas a fer ? – digué Roser tota sorpresa.

- Vaig a posar-te la sang al cap com si tingueres una ferida.

Agafà una bena, l’omplí de sang i li la posà al cap que pareixia un turbant roig, per la sang del conill.

Després de recórrer mig poble , per fi va encontrar els tractants i els digué:

- Si no me torneu els diners o me canvieu l’ase per un altre que no tinga cap defecte, us denunciaré a la Guàrdia Civil, per estafa i pels danys que ha patit la meua filla per culpa de l’ase guitós.

Al veure a la filla amb el cap embenat ple de sang, els tractants no s’ho pensaren dues vegades.

- El que vosté vulga, senyor Andreu, tenim un altre ase que segur que no és guitós.

- D’acord , canvieu-me l’ase i cadascú a sa casa.

El que no volien els tractants era presentar-se davant la Guàrdia Civil, per si tenien alguna cosa més que perdre que un simple ase.

L’enginy que demostrà el senyor Andreu fou l’indicat per una època de molta necessitat. Va fer justícia ràpida, perquè no van poder “ donar-li gat per llebre”, en aquest cas ase guitós per ase normal.

*******************

Aquesta anècdota fou contada pel protagonista a un grup de persones, entre les quals estava el qui l’ha escrita, però canviant els noms per si algú no volguera ser identificat.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

La Ciutat de les Arts i de les Ciències de València.

El dia 26 d’octubre de 2007 un grup d’alumnes de 5é i 6é del Col.legi “Obispo Pont”, anàren a València a la Ciutat de les Arts i les Ciències . El lloc és magnífic dóna la impressió d’estar al futur, a una ciutat de pel.lícula de la guerra de les galàxies. Els edificis parèixen ossos de dinosaures gegantins que d’un moment a l’altre es poden posar en marxa.

Estava el grup obsevant els moviments rapidíssims de les motos d’aigua , quan Daniel, sense fer cas al mestre, s’apropà a l’aigua i caigué, sense poder evitar-ho, dins .

Les motos anaven passant , tant de pressa que Daniel amb els seus moviments no cridava l’atenció. Una moto, per fi s’adonà de la situació i apropant-se a Daniel l’agafà del braç i el pujà darrere seu . Per a que se li passara l’esglai, el motorista el passejà pel recinte d’aigua i el deixà a la vora amb els seus companys, cosa que alegrà a tots, que per no ser menys, quasi intentaven fer com Daniel, per poder passejar amb moto.

Més endavant, una alumna de 5é anomenada Alexandra, eixí del grup per veure millor un cavall que montava un policia, el cavall ,sorprés, amb una pota colpejà a la encuriosida i atrevida Alexandra , més que topada fou com una catapulta i la xiqueta fou a parar uns deu metres enrera del cavall. S’aproparen tots i al veure que Alexandra no tenia res, continuaren el camí. No sabia la frase feta :” A cavall que no conegues no li vages per darrere”

Abans d’arribar al Museu de les Ciències van veure uns avions de miniatura a la vora de l’estanc i altres d’aeromodelisme volant pels descampats. Ivan, en veure que algun avionet s’apropava massa, s’agafà de la cua i com si d’una bruixa es tractara anava com si fos Harry Potter, fins que aterrà l’avionet . Ivan haguera desitjat que el viatge durara més, però no tenia prou combustible l’avió per poder resistir molt.

Arribaren al mirador del Museu de les Ciències, on més de dos mil alumnes de la Comunitat Valenciana llençaren uns avionets de paper per establir un rècord Guinnes.

Allí contemplaren, com els bombers apagaren el foc d’unes fogueres que havien encés prèviament. Víctor, un xiquet menut però valent, fou elevat a un helicòpter en missió de salvament. El simulacre fou un èxit i tothom va aplaudir.

Els cursos anaven darrere del capgros d’Einstein, un monitor que amb molta paciència

aguantava el cartró amb la imatge del científic.

Juan, entropessà amb Einstein i el seu cap de cartró li pegà un cop, esperem que eixa topada siga positiva i li transvasse algun coneixement matemàtic.

Quan anàren a entrar al museu una llum va enlluernar al grup. Poc a poc , va anar minvant la seua força i per fi van poder veure, com si ells estaren en un altre planeta , la Terra explotant per l’efecte d’una guerra nuclear . Einstein els digué que la Ciència havia estat mal utilitzada i que la destrucció de la Humanitat és posible si les persones no som conscients de la importància que té la Pau .

En realitat fou D. Federico Mayor Zaragoza, Director General de la UNESCO del període(1987-1999), el que en la seua intervenció insistí en que els avanços científics havien de ser utilitzats per la Pau i el benestar de tota la Humanitat.

Fou una jornada divertida i profitosa en la conscienciació que tots podem contribuir a fer in món millor si ens ho proposem.

( En les anècdotes contades distingiu la realitat i la imaginació, vosaltres que estaveu eixe dia sabreu què van fer els vostres companys/es).

Joan Mulet.