La cova de la Vall d’Uixó
Vivien el comte Jordi que era alt i prim amb el cabell roig com una panolla de dacsa i la comtessa Mariona , esvelta amb els cabells d’or. Era l’admiració dels seus súbdits per la seua bellesa i la seua bondat.
El poble vivia de l’agricultura i de la ramaderia. Tots eren feliços. Però com la felicitat mai és completa, començà a preocupar als ramaders el següent problema. Quan a la nit recomptaven les ovelles sempre en faltava alguna.
Quedaren d’acord en denunciar el fet als comtes i així
ho van fer.
- Senyor comte, que Déu vos guarde la vida molts anys.
- Què voleu, estimats súbdits?
- Que pose fi als robatoris que patim.Quasi tots els dies ens falten ovelles als nostres ramats i no sabem quina és la causa.
- Pot ser que alguna banda de lladres siga la causa.Posarem vigilància per tal d’acabar amb aquest trastorn.
Passaven els dies i les queixes no minvaven. La comtessa Mariona li comentà al comte Jordi.
-I si fóra un ramat de llops que per la nit mata les ovelles ?
Els guàrdies vigilaven els corrals però el problema persistia.
El comte Jordi anà a parlar amb el rei Carles , que en aquell moment manava a les Comarques de Castelló.
El rei Carles envià el virrei Martí a que estudiara el cas i que ajudara a resoldre’l.
La Vall estava atemorida, quan es feia de nit, els pares no deixaven eixir els seus fills de casa : “ No isqueu per la nit que us pot passar alguna cosa horrible”
Les cases estaven tancades; dins es contaven històries de persones segrestades; tots els menuts i inclús els majors pensaven el pitjor.
Un dia, estaven pasturant el ramat per la vora del riu d’Uixó un pare i un fill. El pare, com era migdia, després de dinar es recolzà a la soca d’una garrofera i s’adormí. Les ovelles estaven quietes a l’ombra dels arbres dispersos dels voltants.
El pastoret no estava per dormir, i observà, com una ombra avançava sigil.losament, quedà estupefacte al veure un animal monstruós que
obria la boca amb quatre fileres de dents punxegudes i agafava una ovella, arrossegant-la fins desaparéixer prop del riu.
Quan reaccionà li digué a son pare:
-Pare, una bèstia molt gran s’ha emportat una ovella!
-Però, què era això? Quin animal?
- No ho sé , una espècie de cocodril, però més gran!
- I on ha anat ?
- Cap al riu, per una vora.
Ho comunicaren als comtes de La Vall d’Uixó, aquests parlaren amb el rei Carles.
Posaren vigilància als ramats.
El comte Jordi ordenà que s’apostaren els guàrdies al voltant del ramat del pastoret al mateix lloc on veié el monstre. Passaren tres dies, i al quart observaren com s’apropava la bèstia per agafar una altra ovella.
Els guàrdies li tiraren fletxes, llances, pedres…
El monstre, al veure tanta gent contra ell, fugí cap al riu; el seguiren i van veure com s’amagava en una cova a la vora del riu.
Per a que no tornara a eixir, el comte Jordi ordenà posar una reixa fortíssima.
Els vallers quedaren contents; la bèstia no tornaria a fer malifetes.
La comtessa Mariona, molt sensible i protectora de la Naturalesa, pensà que la bèstia també tenia dret a la vida i digué:
- Ara que ja no ens pot fer mal, podriem mantindre viva la bèstia donant-li menjar.
- D’acord- li contestà- el comte Jordi.
Alimentaren a la bèstia fins que morí.
Si entreu a la cova veureu unes estalactites. Diuen que són tan punxegudes com les dents del monstre de la cova.
Joan Mulet juny-08
