domingo, 27 de mayo de 2007

Sira i el Príncep enamorat


Dibuix de Martina Schreiner


Daroca.





Fa molt temps, hi havia a la ciutat de Daroca una donzella molt bella, amb els cabells daurats, simpàtica, amable; però el que més destacava del seu rostre, eren els seus ulls, verds com un camp de blat recent crescut, banyat pel sol. El seu nom era Sira.

Un dia el príncep d'Aragó, Cèsar, que estava de visita , per motiu d'una reunió de les Corts , observà una donzella pel carrer Major, on vivia Sira, i quedà encisat per la seua mirada, neta, brillant, com dos rajos de sol. El seu cor bategà més de pressa que mai.

Daroca és una ciutat emmurallada, entre muntanyes, de gent humil però orgullosa de viure en aquesta històrica ciutat. Famosa pels corporals tacats de sang, d'unes formes consagrades i guardades per que no foren profanades per l'enemic, al començar una batalla.

El príncep Cèsar es feu conéixer a Sira , al cap de pocs dies li confessà el seu amor i les seues intencions de convertir-la en Princesa d'Aragó.

Per tot el poble i inclús pel regne, anà la notícia de les intencions del Príncep i del seu amor per la bella Sira.

Se'ls veia passejar a cavall pels voltants de Daroca, anaven a la vora del riu Jiloca, amb la seua aigua clara i transparent com els ulls de Sira, i la verdor dels arbres reflectint-se a l'aigua, pareixia un corrent de maragdes, que en intentar agafar-les es convertien en l'aigua freda que venia de les muntanyes.

Per la nit, miraven les estrelles, i escolliren unes molt grans, per parlar-se quan estaven lluny un de l'altre. Eren feliços.

Com que la felicitat no és mai completa, sortí un obstacle a la seua tranquil.litat.

S'anuncià una guerra i Cèsar va haver de defensar Aragó dels seus enemics.

Abans d'anar-se'n, Cèsar li digué a Sira que mirara la seua estrella preferida i així es comunicarien.

Demostrant el seu valor, Cèsar anà amb els seus soldats i s’enfrontà cos a cos amb l'enemic; però tingué tanta mala sort, que una fletxa perduda se li va clavar al pit, caigué del cavall, malferit i va acabar perdent molta sang.

La notícia li arribà a Sira que es posà trista i no parava de plorar, les vesprades anava a vora riu, recordant els passejos amb el Príncep. Les llàgrimes eren tan grans que el cabal del riu Jiloca augmentà i es convertí de de sobte en aigua salada. El color verd es tornà més pàl.lid, i els ocells que acompanyaven amb els seus càntics els enamorats, callaren i guardaren silenci.

Una nit, mirant l'estrella preferida de Cèsar, Sira veié que es feu més gran i de sobte s'apagà . Quedà sorpresa i trista, com si s'apagara l'esperança del seu cor. Als pocs dies li digueren que el Príncep havia mort.

Cada nit mirava les estrelles, però no trobava l’estrella preferida de Cèsar per més que la buscara. I contemplant el cel obert en soledat, Sira parlava com si l'escoltara el seu Príncep.

*********************************************

Diu la llegenda, que al riu Jiloca, es trobaren dues maragdes grans, verdes com els ulls de Sira; algú les deu haver amagat, perquè no s’han tornat a veure mai més.

També diuen que van aparéixer dues estrelles de color verd , al lloc on mirava Sira, el dos astres més brillants de l'Univers.

Si alguna nit clara observeu el cel amb deteniment i trobeu dues estrelles verdes refulgents, tingueu per segur que són les de Sira i el Príncep que, estiguen on estiguen se segueixen estimant.

O també cap una possibilitat: que el vostre cor s'haja enamorat i que dos astres verds hagen nascut del vostre amor.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

domingo, 20 de mayo de 2007

Viatge a Suïssa i al Rin











Suïssa, nevera i aiguadera d'Europa, ve al nostre pensament l'aire pur, muntanyes escarpades, cel blau intens, quan es deixa veure, vida pacífica i pausada, sense presses, cada cosa ocupa el seu lloc i l'ordre, la neteja són una rutina; com els rellotges amb el seu tic-tac, conten el temps sense deixar-se un segon. Organitzada amb 25 cantons, tolerant-se i posant-se d'acord conviuen democràticament.

Allí passaven uns dies de vacances Cristina, Paula, Ivan i Aitor, amics i companys d'estudis.

Anaren a Ginebra, amb el seu llac , de trist record per la mort de Sissi, emperadriu d'Austria –Hongria.Observaren la font monumental que com un gratacels quasi arriba als núvols, caient al llac com llàgrimes que ploren per Sissi. Berna els paregué feréstega a l'entrada , amb els óssos tancats i voltant pel seu habitacle, per dins pareixia com si les cases foren de joguet.

També pujaren a les muntanyes amb el tren cremallera, lent però segur, fins arribar al mirador del cim d'una muntanya d'on es veia Interlaken.

Un matí anaren al lloc més emocionant del viatge, la cascada del Rin . Quedaren admirats de la quantitat d'aigua caient, el soroll i el núvol que es formava per tot arreu, com una boira artificial.

L'aigua cau d'uns 23 m de desnivell i l'amplària és d'uns 137 m. A la vora esquerra del riu hi ha un castell anomenat Laufen, a la mateixa altura de la cascada. La vegetació besa el riu i creix en un illot que hi ha al centre de la cascada; és el lloc on van unes barques per deixar els turistes, gaudint d'unes vistes espectaculars. Les barques atraquen a la base i es puja per unes escales estretes.

Allí es dirigia la barca que duia els quatre amics, accelerava cada vegada que s'aproximava a l'illot, doncs la força de l'aigua al caure feia uns remolins que devia travessar.

Cristina deia:” Poseu-vos l'impermeable que plou”. “ Fa calor, refrescarem” comentava Aitor.

- Agafeu-vos a la barca que cada vegada va més veloç- avisava Ivan.

- No tingues por que no caurem- deia rient-se Paula.

El soroll del motor i de l'aigua no els deixava escoltar-se amb claredat. Anaven apropant-se a la paret d'aigua i la barca seguia accelerant. Els entrà por quan veien que xocarien amb l'aigua.

- On va aquesta barca!- cridava Paula.

- Ara ens ofegarem!- li contestà Cristina.

- Per favor, pare la barca!- deia emocionat Ivan.

- Anem contra l'aigua! – digué desesperat Aitor.

- He perdut el control del motor , agafeu-vos fort!- exclamà nerviós el patró de la barca.

La barca seguia prenent velocitat , era impossible esquivar la cortina d'aigua. Tancaren els ulls i sentiren damunt d'ells la quantitat d'aigua freda que no els deixava respirar.

Quan obriren els ulls es trobaren a l'altra banda de la cascada, però la barca se l'endugué la força de l'aigua Rin avall.

Havien anat a parar a una cova que s'havia format per l'erosió de l'aigua. Escorcollant les parets, veren un forat que els conduí a una cambra on hi havia unes caixes, deurien estar carregades d'algun material pesat , doncs no podien moure-les.

-Què tindran aquestes caixes?- digué Cristina.

- No sé, però pesen molt.- comentà Aitor.

- Obrim-les per si tenen algun tresor- deia Paula.

Seguiren endavant per unes escales excavades a la roca, fins que toparen amb un sostre, que deuria ser una llosa molt pesada. Començaren a colpejar la llosa i al cap de més d'una hora veren la llum.

Els habitants del castell de Laufen els havien apartat la llosa que no els deixava eixir i que donava a una antiga cavallerissa. Digueren què els havia passat. Quan obriren les caixes, descobriren que es tractava d'armes antigues que utilitzaven els habitants del castell en cas de necessitat.

Les armes foren exposades al castell. Els amics no oblidarien mai aquesta aventura del Rin.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet




lunes, 14 de mayo de 2007

Carles i Joan a Morella




Morella. Vista del castell.


Carles i Joan isqueren amb el seu curs, sisé de Primària, a fer una excursió a Morella. Carles, era calladet, però de vegades eixia d'ell una mena d'orgull si algú li deia alguna cosa que no li agradava; Joan , al ser major utilitzava la seua força per convèncer a qui no estava d'acord amb ell.

Abans d'arribar a Morella , passaren per Sant Mateu, visitant l'església i passejant pel poble que en conjunt és dels més bonics de les comarques del Nord de Castelló.

Arribaren a Morella a les 11,30 h. i començaren la pujada al castell que està al cim d'una muntanya, per això va ser important en la Reconquesta de Jaume I i en les posteriors guerres hagudes a través dels segles , com al segle XIX les guerres carlistes.

Passaren per l'església i el claustre franciscà i seguiren pujant. Pujaren dalt d'un canó que hi ha a mitjan camí . Només entrar a la part més coberta del castell, entropessaren amb un escaló i caigueren en una fossa, una mena de dipòsit per guardar queviures , per aguantar els setges a què estaven sotmesos els seus habitants. No es van queixar, però quan anaven a eixir , van notar com una mà els agarrava del turmell i no els deixava moure. Els dos van cridar:”AAAAH! “ Era un company que s'havia amagat per donar-los un esglai. Isqueren com van poder amb unes moradures a les cames.

Com els dos tenien un caràcter temerari, no donaren importància a l'incident i seguiren escorcollant pas a pas el que hi havia al castell.

Quan arribaren dalt de tot, volgueren demostrar la seua valentia, i es posaren dalt de la vora de la muralla, amb el perill de caure castell avall.

- Mira què faig, a veure si tu pots- deia Joan

- Jo , més difícil que tu, sóc capaç de… AAAH !

Encara no havia acabat de dir la frase, quan posà el peu en mala postura i esvarà, el cos de Carles s'havia quedat penjant de la muralla , agafat a la vora amb les mans.

Joan , l'agafà de les mans i deia : “ Aguanta, aguanta…!

El cos de Carles anava esmunyint-se i anava baixant, quan ja estava a punt de caure … van sentir un batre d'ales i un crit :“ iiiii…” era un àguila , de les que solen volar pels llocs més alts i localitzar les preses, agafà dels muscles a Carles i el posà a la part interior de la muralla, salvant-lo d'una mort segura.

Donaren gràcies a Déu i a l'àguila per haver-los ajudat.

A partir d'eixe dia els dos van ser més prudents i no buscaven posar-se en perills.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?. Joan Mulet

Verònica, Sarai, Llúcia i la fada madrina

Fa molts anys vivien la Regne de València tres germanes bessones,

Verònica , Sarai i Llúcia, filles del rei Alfons. Quan nasqueren vingué una fada madrina, de nom Jasmina i com sempre fan les fades , els concedí uns dons. A Verònica li digué que seria molt intel.ligent , a Sarai que seria la més bondadosa del regne, i a Llúcia que seria la més bella.

Per a poder complir-se aquestos desitjos de la fada havien de contestar una pregunta als setze anys. A Verònica li digué que havia d'esbrinar la quantitat de blat que necessitaria el seu regne perquè poguera menjar durant deu anys. A Sarai li encomanà que esbrinara quines persones necessitarien ajuda del rei per a sobreviure. A Llúcia li digué que s'assabentara quins ungüents necessitaria per ser la més bella del regne.

Passaren els anys i quan compliren els setze, aparegué la fada Jasmina, per veure si les princeses haurien resolt la pregunta que els va fer.

Verònica, comptà les persones vivien al regne i la necessitat diària de blat d'una persona , multiplicà les dades i després pels dies de l'any,

després calculà l'increment de població de cada any i també ho va sumar a les necessitats de cada any. La fada li digué que havia sigut correcte.

Sarai, comptà les persones que eren majors i no podien treballar , els malalts, i la gent que no tenia recursos per viure. També fou correcta la resposta.

Llúcia, sense pensar-ho contestà :” Sabó i aigua clara, perquè la millor bellesa es la natural.” . La fada quedà satisfeta amb la resposta.

Verònica, estudià tant , que era l'encarregada de dur l'economia del regne. Sarai fou la princesa de més bon cor , perquè esbrinà i atengué les persones més necessitades del regne.

Llúcia era la més bella, i tots els prínceps dels regnes veïns volien casar-se amb ella.

Tot el que aconseguiren no va ser per la concessió de la fada Jasmina, sinó per la dedicació i l'esforç que posaren en esbrinar i contestar les preguntes que els havia fet la fada.

Així passa en la vida a les persones que aconseguixen les metes que es proposen, és que han posat tota la seua voluntat en aconseguir-ho.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?.

Joan Mulet

Pau, Raül, Josep Lluís i els lladres

Un dia uns amics, Raül i Josep Lluís, anaren a casa Pau a fer-li una visita. Els tres tenien la mateixa edat, feien 5é de Primària. Pau vivia en un maset situat a la part nord de Vila-real, així que un dissabte a la vesprada decidiren que era el moment adequat.

Arribaren al maset, saludaren a Pau i la família i els tres anaren a fer un passeig pels voltants. Anaven pels camins, observant la natura , sobretot animals com : gats, gossos, sargantanes, ocells… i xarrant de les seues coses. Quan ja estava enfosquint, Pau, que sabia que a casa no podia anar tard digué: “ Anem a casa que es fa tard” . “D' acord” contestaren Raül i Josep Lluís.

Quan passaren per un maset abandonat, sentiren converses estranyes.

- Aquesta tele per a mi- deia un jove.

- Aquest rellotge per a mi- li contestava un altre.

- Els diners de la cartera són meus- tornava a dir el primer.

Els tres amics miraven encuriosits amagats darrere d'unes plantes.

-Aquests són lladres- digué Pau.

- Esperem que se'n vagen – comentà Raül.

- Avisem a la policia- digué Josep Lluís.

Inesperadament Josep Lluís xafà un pot de llauna, i els lladres al sentir el soroll, digueren: “ Ens han descobert” “Anem pels espies”.

En sentir-se amenaçats, els amics van fugir com un llamp. Arribaren a casa Pau , que no era molt lluny d'allí, a penes podien respirar . La família de Pau quan pogueren assabentar-se del que havia passat, trucà a la policia.

Quan la policia acudí al lloc dels fets, ja no hi havia ningú.

Al cap de pocs dies eixí en el periòdic que havien detingut a dos lladres que es dedicaven a robar masets quan els amos no estaven.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Àngel, Josep, Lluïsa i el castell d'Onda



Castell d'Onda


Un dia, el grup de sisé curs anà a Onda a veure el castell, que abans s'anomenava de les tres-centes torres, el museu de ceràmica i el museu de ciències naturals dels frares carmelites.

Al matí anaren al museu, observaren els animals immòbils, però amb un poc d'imaginació, els veies saltar, volar , córrer, menjar… els seus ulls de vidre no deixaven de mirar els visitants, com si els digueren:”Allibereu-nos “.

Molts isqueren amb una sensació de tristesa al veure tanta naturalesa morta.

Abans d'anar a dinar es va fer la visita al castell, a la seua època deuria ser un castell quasi inexpugnable. Quan estaven tots dins, mirant les muralles, Àngel Josep i Lluïsa lluny del grup, es posaren a apartar unes pedres que hi havia a un racó, baix de les pedres hi havia una llosa de marbre , que mogueren poc a poc; deixant al descobert una entrada subterrània amb uns escalons menuts.

- Baixem! – digué Àngel.

- Compte! que ens podem fer mal, baixem- contestà Josep.

- Tinc por – digué Lluïsa.

Baixaren i encontraren un passadís, fosc, amb parets de pedra rústica. Avançaren amb por, però la curiositat era més gran. De sobte sentiren:

” UUUUH…” , amb una veu forta, profunda. Seguiren endavant,

“ UUUUH…” , tornaren a sentir, esta vegada amb un soroll de cadenes, més prop d'ells.

-Anem arrere, és un fantasma- deia Àngel.

Quan ja estaven decidits a anar-se'n, veren al fons un habitacle, com una petita habitació que tenia eixida cap al Nord de la muralla. Al centre, hi havia un home de més de setanta anys, barbut, paregut al vell de la novel.la del Comte de Montecrist, que tenia allí la seua casa.

El vell els contà que feia de fantasma per donar-li un poc d'emoció a les visites, que com ells , s'atrevien a baixar al passadís secret del castell d'Onda que utilitzaven els habitants del castell quan no podien defensar-se més , per fugir de l'assetjament dels enemics.

Conte contat , conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

La princesa Andrea i els tres pretendents

Fa molt temps , en un país llunyà, Planalàndia, vivia una princesa anomenada Andrea, bellíssima, ulls blaus, cabells rossos, un somriure agradable i de molt bon cor. Son pare. el rei Carles Albert, quan li arribà l'edat de casar-se li digué: “ Filla meua hauràs d'elegir marit entre els prínceps dels regnes veïns i fer una boda com toca a una princesa com tu”.

Ella li contestà: “ Pare, volguera triar entre els tres que veig que volen casar-se amb mi, però abans volguera que superaren unes proves.”

- Digues les proves que són i els faré saber a cada u què han de superar.-respongué son pare.

La princesa Andrea, tenia una amiga, Jennifer, que l' aconsellà què li exigiria a cada príncep; per fi li ho digueren al rei i aquest els ho comunicà:

- Raül, hauràs d'encontrar un tresor, el més valuós del regne. Josep, encontraràs la medicina que cure la pesta, que per la seua causa moren els nostres súbdits. Joan Carles, hauràs de parar les guerres que tenim amb alguns regnes.

Els tres prínceps emprengueren les seues tasques i els resultats foren els següents : Raül, pujà tant els impostos a la gent , que en poc de temps tenia el tresor més gran del regne.

Josep anà a casa d'un bruixot i aquest li recomanà unes herbes , que no donaren els resultats esperats.

Joan Carles, negocià la pau amb els veïns que estaven en guerra; la gent estava contenta de no arriscar la vida en les guerres. També proposà mesures d'higiene de les persones , de l'aigua que consumien i les morts per la pesta minvaren ; també li regalà a la princesa Andrea un ram de roses , dient-li que la voldria per sempre.

Reunits el rei, la princesa Andrea, Jennifer i els consellers reials, valoraren el treball i els resultats dels tres prínceps i escolliren, amb permís de la princesa, a Joan Carles , que per la seua efectivitat i la demostració d'amor fou el millor pretendent per a ser marit de la princesa Andrea.

Passaren uns anys i es casaren, i com en tots els contes, foren feliços per molts anys, i quan morí el rei, regnaren en Planalàndia.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?

Joan Mulet

Hicyaham i la llàntia màgica



Fa molt de temps, a Qatar , un país situat al golf Pèrsic, governava un príncep anomenat Hicyham, tenia una esposa, Amina.

Un dia, passejaven pel desert amb un cavall blanc, era quasi migdia i el sol escalfava com el foc. A una distància d'uns cinquanta metres , van vore com els rajos del sol es reflectien en un objecte; s'aproparen i es quedaren sorpresos en veure que era una llàntia.”Serà una llàntia meravellosa?” –preguntà Amina. “ Prompte ho sabrem” – respongué Hicyaham.

Baixaren del cavall, i fregaren una bona estona la llàntia . Quan ja estaven a punt d'abandonar-la, isqué fum i un soroll, com un tro, que els esglaià. Del fum aparegué un geni i els digué :

- Per haver-me alliberat de la llàntia , us concedisc tres desitjos.

Després de pensar un moment i com el país de Qatar era pobre, li contestaren:

- El primer desig és que totes les famílies del país tinguen casa, el segon que hi haja aigua suficient …-deia Hicyaham.

- I el tercer, que tots els que tinguen edat de treballar tinguen feina, i així podran mantenir a les seues famílies.- digué Amina.

Quan arribaren al seu palau, que era paregut, però no tan luxós com als contes de “Les mil i una nits”; cridaren els seus ministres i els ordenaren que tots els que no tingueren feina es dedicaren a construir cases, que en cada poble que no tingueren aigua es feren pous , fins que tingueren aigua suficient per a tots.

Així es va fer, en pocs anys totes les famílies tingueren la seua casa. Els pous donaren aigua a una de les terres més seques del món , tenint suficient menjar, amb les collites dels horts, per a tots els habitants. L'atur també s'acabà i tots podien mantindre la seua família.

Hicyaham i Amina tingueren molts fills , i potser algun descendent es trobà altra vegada amb la llàntia meravellosa, però ara el geni només li concedí un desig.

Que el país de Qatar tinguera el tresor més preciat per la civilització actual, el que s'anomena “or negre”, el petroli. Així tenim a Qatar, un estat dels més menuts i rics gràcies al petroli.

Conte contat , conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

Viatge a l'Amazones


Amazones


En un intercanvi d'estudiants brasilers amb espanyols li tocà fer un viatge a l'Amazones al 6e curs de Primària del col.legi « Obispo Pont ». Així que tots contents es van disposar a viatjar i passar-s'ho d'allò més bé.

El viatge seria com passejar per un zoo natural ja que els animals que viuen a la selva amazònica són milions, així com els arbres i altres plantes.

L'avió en què viatjaven aterrà a Belém prop de l'illa de Marajó , a la desembocadura de l'Amazones. D'allí va eixir el vaixell que els duria riu amunt. Els monitors que els guiaven explicaven a cada tram del riu les seues característiques. L'amplitud del riu a la desembocadura es de 300 km, confonent-se amb l'Oceà Atlàntic, i el cabal que transporta de més de 200.000 m3/s., té més de 1.000 afluents, una longitud de 7.020 km i una conca de 7.050.000 km2.

Cada dia paraven dues vegades, una al migdia i altra quan es feia de nit, continuant el viatge al matí.

El viatge fou distret, per això contarem algunes anècdotes que passaren en el transcurs del viatge així com les coses interessants sobre el riu.

**************************

Cridà molt l'atenció la multitud de papagais multicolors que cridaven : « crec, crec… » . La selva envoltava el riu, hi havia arbres altíssims i arbusts que tapaven l'interior de la selva, fent-la impenetrable a la vista.

Al migdia pararen a la vora del riu , i quan estaven dinant, s'acostaren uns monos , diminuts, agilíssims, que buscaven menjar al vaixell. A Verònica, Marta , Cristina , Paula i Jassmina que estaven juntes, els furtaren el menjar , i van haver de protegir-se dins del vaixell per si les mossegaven.

Una vesprada, riu amunt , estant el vaixell parat i els passatgers estaven baixant per la passarel.la, Toni i Moisés tiraren un tros de pa que desaparegué immediatament . Quan posaren un peu per baixar a terra , veren com uns peixos saltaren cap a ells mossegant-los en una cama, eren les temudes piranyes que volien provar carn humana. Els crits que pegaren se sentiren des de Vila-real. Però no els passà res greu, era una simple esgarrapada, que se'ls curà en un no-res.

Un dia , per la nit, estant a la coberta escoltant els sorolls i xiulits de la selva, una serp grandíssima volia enfilar-se pel vaixell, i una vegada dalt, empassar-se algun passatger. Era una boa, no és verinosa , mata a les seues preses per asfíxia , oprimint-les fins que els trenca els ossos per tragar-se-les senceres.

En una ocasió, una família passejava per la vora del riu, una serp agafà el fill i els pares veren com l'ofegava i se l'enduia al fons del riu.

Josep, Àngel i Jennifer que estaven observant-la, es quedaren quiets , fins que la serp, malgrat els seus esforços, no va poder pujar a la coberta on estaven ells. Tan sols en veure-li la boca oberta, van tenir suficient per quedar-se paralitzats de por.

Un matí, estaven tots observant com jugaven a la vora un grup de llúdries gegants, aquests animals sempre estan de joc, menys quan cacen . Veren com s'aproximava a elles un caiman que volia caçar a alguna que fora més dèbil, però entre totes es defensaren , i el caiman no tingué mes remei que fugir , perquè les dents de les llúdries podien fer-li mal.

****************

Al cap de deu dies arribaren a Manaus, la ciutat mes important, a la vora de l'Amazones, on se junta un afluent molt cabalós, el riu Negre.

La conca de l'Amazones és com catorze vegades la superfície d'Espanya, donat que la pluviositat de la selva tropical és de 1.000 a 2.000 l/m2 fa que aquest riu siga el més cabalós del món.

Després de visitar Manaus, seguí l'excursió riu amunt, i encara que parega mentida, veren com un tauró agafava amb la boca un peix gran.

-Com poden haver-hi taurons en un riu ?-preguntà Lluïsa.

- Perquè el mar te marees molt vives i fa que entre fins a 1.000 km el tauró al riu, adaptant-se a l'aigua dolça – contestà un monitor.

Per la nit, uns núvols d'insectes ompliren el vaixell, havent de apagar ells llums, ja que no podien estar fora del vaixell i refrescar de la calor que fa i la humitat, que dóna sensació de xafogor. Allò pareixia una plaga d'Egipte.

Al dia següent i com si fora un lleó marí observaren com un manatí menjava unes fulles de vegetació subaquàtica, aquest mamífer , malgrat el seu aspecte , és inofensiu , encara que pot alcançar els 300 kg de pes.

Més endavant, pararen per visitar una tribu perduda en la selva, aprenent que la naturalesa dóna recursos per sobreviure a qui respecta el seu equilibri. Era migdia i estaven menjant carn que es torrava en una foguera.

- Quina classe de carn és la que estan menjant ? – preguntà Mònica.

- És carn de mono que cacen amb arc i fletxes –contestà un monitor.

- Pobrets animalets, es quedarà la selva sense monos – digué Jonatan

- No , perquè al ser pocs els pobladors, i alimentar-se de moltes coses més , és impossible que s'acabe la població de monos. També he de dir-vos que no maten per diversió, com solen fer algunes persones que es diuen civilitzades- replicà el monitor.

A la vesprada d'eixe mateix dia, uns joves indis, ensenyaren com pescaven amb una fletxa , Josua provà a pescar, i com el peix anava per les seues cames, apuntà tan malament que es clavà la fletxa en un dit del peu i començà a cridar :

-Auxili, que m'ha mossegat un peix, auxili… !

Com sempre, la falta de pràctica fa que les errades siguen mes freqüents, així que se li curà i embenà un dit del peu.

Observaren com estaven fetes les cabanyes , com teixien amb fulles o nervis de certes plantes per fer cordes… i la calma que existia en les seues relacions , fora de l'estrés i les presses que vivim els habitants de les ciutats modernes.

Més endavant , on el riu es fa més estret, veren unes persones que agafaven unes tortugues menudes i les deixaven anar pel riu, en aquesta vora es formava una platgeta amb molta arena.

- Per què deixen les tortugues menudes al riu ?- preguntà Verònica.

- Aquestes persones són amigues de la fauna del riu i consideren que aquestes tortugues necessiten la seua ajuda per reproduir-se , aquestes concretament alcançaran si arriben a adultes un metre de longitud- contestà un guia.

Sarai, Cristina i Paula ajudaren a repoblar el riu de tortugues, que amb molt d'esforç caminaven per l'arena i que alcançaren l'aigua com al seu element natural i on podrien criar-se i sobreviure.

No els paregué tan bonic, el que hagueren de veure aqueixa mateixa vesprada ; un peresós pujava lentament un arbre, la lentitud d'aquest animal fa que siga un element de camuflatge i siga quasi invisible per als seus predadors. Un jaguar que passava casualment per allí, es fixà com es movia l'animal , i això va ser la seua sentència. En un salt, agafà el peresós , mossegant-li el coll i arrossegant-lo per terra per amagar-lo i menjar-se'l tranquil.lament.

- Pobre peresós !- deia Llúcia.

- Es la llei de la selva- contestà un guia- i no serà tan mala, quan existeixen milers d'especies sense extingir-se. Més amenaçada està la selva per les tales incontrolades i l'explotació dels recursos naturals que fan les persones amb l'ànsia de no deixar cap racó de la terra sense aprofitar-se'n d'ell.

Heu de saber que en aquesta selva hi ha milers d'espècies d'aus, milions d'insectes sense classificar, 4.000 espècies de papallones, mes de 3.000 de peixos, 1.700 d'aus i el 20% de primats del planeta.

També la selva de l'Amazones és la principal purificadora de l'aire del món, i ho fa de dues formes : donant l'oxigen a l'atmosfera i absorbint el diòxid de carboni i l'àcid carbònic, formant carbohidrats que requereixen per al seu creixement.

*********************************************

Ja en l'últim tram del riu del riu per explorar, mes prop del naixement , una nit baixaren del vaixell per veure un fenomen curiós, d'uns arbres grandíssims eixien una especie de vampirs, que amb la foscor i les llums de les llanternes semblaven mes grans.

- Que ens mosseguen aquests vampirs !- exclamaven Carles , Joan, Toni i Moisés , que sempre anaven per davant de tots. Movien els braços , com uns molins , però no encertaven amb cap vampir.

El que veien no eren vampirs, sinó rates penades menudes, que anaven per les substàncies nutritives d'unes flors ; sense saber-ho pol.linitzaven les flors i eren un element en la reproducció dels arbres.

Quan ja anaven a pujar al vaixell, Jonatan i Josep encontraren un esquelet de caiman ; avisaren a la resta del grup i començaren a escorcollar-lo. Dins de la carcassa d'ossos , encontraren un tub de llanda oxidada, l'obriren i al seu interior encontraren mapes.

En un mapa hi havia uns dibuixos de cabanyes, el riu Amazones, i a l'altra vora del riu , un arbre molt gran , el que més d'aqueixa zona de la selva ; al costat de l'arbre hi havia dibuixat un sol i baix de l'arbre escrites amb majúscules , unes inicials : F.O.

Quan es posaren a desxifrar el mapa fou molt senzill. Les cabanyes eren un poblat indígena, els arbres , la selva tropical, l'arbre més gran corresponia a un arbre gegant , que destacava sobre els altres i les inicials F.O. voldrien dir Francesc d'Orellana , un explorador i conquistador espanyol que li posà nom al riu per unes tribus on les dones eren tan guerreres com els homes.

Una vegada descobert el significat, buscaren l'emplaçament, i a l'apartar la terra on indicava que estava el sol, trobaren una bossa de cuiro, dins hi havia objectes d'or com arracades, anells, polseres…

Segurament aquestes tribus d'amazones perseguiren l'expedició d'Orellana i aquest ordenà amagar el tresor. Algun soldat perdé els mapes que guardava en el tub de llauna i aquest fou tragat pel caiman, que segurament morí com a conseqüència de no poder digerir-lo.

El tresor fou tornat al govern del país , que recompensà l'expedició per tan valuosa troballa.

El que més els va impressionar a tots en aquest viatge fou la visita a una tribu molt especial anomenada « jíbaros ».

Quan arribaren el grup de xiquets i xiquetes , els envoltaren encuriosits, i els miraven el cap.

- Per què ens miren tant el cap ?-digué Andrea.

- Volen saber si tenim polls. – contestà Toni.

- No es eixe el motiu, es simple curiositat- digué un monitor- aquesta tribu fou famosa perquè quan lluitava contra els seus enemics i els vencia , els tallava el cap i reduïa el seu tamany , per això s'anomenaven « reductors de caps ».

Al sentir aquesta explicació, els recorregué el cos una esgarrifança de por.

Cadascú es preguntava : « Faran això amb nosaltres ? ».

- Estem en perill per aquest costum ? – preguntà Paula.

- No, perquè això passava quan estaven en guerra, i ara estem en so de pau i no som els seus enemics – contestà un monitor.

Malgrat aquesta explicació, es quedaren amb el dubte, si per la nit, aprofitarien per tallar-los el cap i fer-lo xicotet.

Arribà la nit i anaren a dormir . Quan ja estaven tots dormint, Alain estava amb un ull tancat i l'altre obert. Sentí uns passos, lents, sigil·losos que es dirigien a la seua tenda, on dormien Moisés, Josep, Josua, Toni, Àngel, Carles i Joan. Era nit de lluna plena i no parava de pensar en la seua imaginació, que els tallarien el cap i els penjarien per adornar les cabanyes d'aquesta tribu tan primitiva. No, no es veritat el que estic pensant…

Una ombra anava acostant-se , cada vegada més, podia veure la silueta d'un home primitiu amb un ganivet llarg a la mà . L'home primitiu entrava a la tenda amb el ganivet en alt com si anara de veritat a tallar-los el cap a tots.

Alain veié com baixava el ganivet cap a la seua cara i pega un crit :

-AAAAH !!!!!...

Tots els xiquets de la tenda s'alçaren esglaiats i també començaren a cridar

-AAAAH !!!!...- al veure per terra i separat del seu cos el cap….d'una serp monstruosament gran.

Quan tots es tranquil.litzaren, veren com l'home primitiu, el « jíbaro » modern, eixia carregat amb el cap i el cos de la serp, que de no ser per ell si que els haguera posat en perill.

Quan es va fer de dia, li donaren les gràcies a la tribu per saber cuidar dels turistes que els havien visitat i que mai més els oblidarien.

Els dies següents foren els de la tornada. Agafaren un avió a Manaus i els

dugué de retorn a casa.

**************************

Aquesta miniaventura , està contada. Si no us ha agradat , pregunteu-los als protagonistes i alguna anècdota més us contaran.

Si teniu curiositat per saber coses de l'Amazones i la funció que té en l'equilibri ecològic del món, haurà complit la missió pel que fou escrita.

Joan Mulet

Bibliografia:Wiquipedia.

Una nit al museu del Louvre




París, capital de França, la ciutat de la Llum, és famosa per la importància que ha tingut en la Història, però part d'eixa fama la té gràcies a un museu, « El Louvre », i eixe museu li deu en part la fama a una obra d'art que va pintar l'any 1.503 l'artista italià Leonardo da Vinci, « La Gioconda » . La dona que està retratada era la dona d'un funcionari florentí anomenat Giocondo, el nom de la dona era Monna Lisa. El quadre de 77 x 53 cm té un naturalisme en la seua actitud, la postura clàssica de mitja figura, un fons de paisatges amples. El que més atrau l'atenció és el somriure misteriós dels seus llavis.

El quadre fou comprat pel rei Francesc I de França i el 1.805 Napoleó el dugué al museu del Louvre.

Allí es van dirigir en la seua visita a París un grup de xiquets i xiquetes . Tenien destinada una vesprada per veure-ho tot, cosa impossible si vols tindre una idea del contingut artístic del museu.

Andrea, Laura, Covadonga, Joan Carles i Adrià, formaven un grup que miraven tot amb curiositat, els agradava l'art i s'entretingueren tant, que no s'adonaren que era hora de tancar. Pujaven i baixaven escales, mirant l'art egipci, grec, romà, escultura , pintura de totes les èpoques, es quedaren sols dins del museu.

Les escultures i les imatges prenien un significat diferent en la soledat, és com si prengueren vida dins la seua quietud.

- Mira aquesta estàtua, li falten els braços, degué ser una dona molt guapa-comentà Andrea.

- És la Venus de Milo, data del S.II A. C., l'encontraren a l'illa grega de Milo l'any 1820 i la va adquirir el cònsol francés.Representa la deessa Afrodita, el seu tamany és de 2,04 m , per la seua harmonia és de les més perfectes del món.- digué Adrià, consultant una guia de les millors obres del museu.

Passejant per les naus , anaren a parar a la sala de la « Monna Lisa ».

Com si volgueren desxifrar el somriure, cosa que no ha aconseguit ningú fins ara, es feu tot fosc. Decidiren no cridar l'atenció perquè això de quedar-se dins el museu una nit , els feia certa emoció.

Així que comentant les seues coses anaren quedant-se dormits. Al cap d'un parell d'hores sentiren una rialla, « Ja, ja, ja… » , era de dona. « Serà la Monna Lisa ? » , es preguntava Andrea . Tornaren a sentir la rialla , aquesta vegada amb mes força, « Ja, ja, ja… »

- És la « Gioconda »- digué Covadonga.

- No pot ser, les pintures no parlen- contestà Joan Carles.

- Mireu, la « Gioconda » és rossa i pareix que es moga !- exclamà Laura.

- No digues barbaritats, com pot moure's una pintura ? - comentà Adrià.

El cansament els va fer dormir-se , sense fer cas dels comentaris.

****************************

Al fer-se de dia, miraren el lloc on estava el quadre i només veren el marc , perquè la tela havia desaparegut.

Quan ja es disposaven a eixir del museu, la policia els preguntà : « Que heu fet dins del museu tota la nit ?». Els xiquets contestaren que ells no havien sigut , que havien sentit rialles i veren una dona amb cabells rossos on estava el quadre de « la Gioconda », que havia desaparegut.

Els xiquets van donar els detalls del que havien vist . La policia montà un dispositiu de vigilància per tot París , visità antiquaris i tractants d'art, i quan ja estaven a punt d'abandonar la recerca, veren en un cotxe una perruca rossa que els crida l'atenció, escorcollaren tots els racons i trobaren el llenç enrotllat dins una caixa de fusta.

El lladre confessà que s'havia enamorat de la dona pintada en el quadre i que solia estar moltes hores observant-la , que s'havia disfressat per a no ser identificat.

Així fou com els xiquets i xiquetes passaren una nit al museu del Louvre, i per ells fou trobat el retrat més famós del món.

Ja en 1.911 un tal Vincenzo Perugia el robà i se l'endugué a Itàlia , aquesta vegada no era per amor, ja que l'antiquari a qui volia vendre el quadre, el denuncià a la policia , recuperant « la Gioconda ». Aprofitant que estava a Itàlia fou exposat a les ciutats de Florència, Roma i Milà, abans de tornar-lo a París on actualment es troba .

Us aconselle si algú va a París, que mireu el somriure misteriós de « la Gioconda » i sabreu el perquè de la seua fama , i també com Leonardo da Vinci plasmà en el llenç la subtilitat i l'encís d'aquesta expressió humana.

Conte contat , conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet

Bibliografia: La Enciclopedia.El País

Els àngels de Charlie : El cas de l'ordinador

Una vegada hi havia tres xiques molt intel.ligents i actives, sempre lluitaven contra les injustícies, assessorades pel cap d'una agència de detectius, anomenat Charlie.

Els noms dels àngels eren, Cristina, Alba i Paula .

Un dia Charlie les trucà per telèfon i els digué el cas que havien de resoldre.

- Hola àngels, com esteu ?

- Molt bé - respongué Cristina .

- Vull que us feu càrrec del següent cas. En un col.legi de la vostra ciutat han entrat i han fet desaparèixer documentació, expedients, i també han esborrat dades de l'ordinador del Director. Quan abans tingueu el cas resolt millor. Endavant.

- Serà difícil, però no impossible , quan ho tinguem resolt t'ho comunicarem- respongué Alba.

Es dedicaren a esbrinar si algú havia escoltat el perquè d'eixa acció. Pensaven que si tens els motius d'una acció , és més fàcil encontrar qui es el responsable de la mateixa. I feren una llista de motius.

Cristina deia : « Pot ser que algú tinguera mania al Director per renyir-lo en alguna ocasió ». Alba pensava : « Serà algú que no vol repetir curs i així esborrant les notes no tindrà les qualificacions del curs ».

Paula pensava : « Serà dels que es divertix fent mal, sense sentit ».

Es posaren en contacte amb el Director i els proposà alguns noms dels tres grups de xiquets que podrien ser possibles culpables.

Els àngels passaren alguns dies entrevistant alumnes i no els pareixia que ningú d'aquells fóra capaç d'aquella malifeta.

Cada vegada que feien més entrevistes, anava tancant-se el cercle de possibilitats.

Paula, parlant els àngels, comentà : « Parlem amb xiquets que no siguen sospitosos a veure si esbrinem alguna pista ».

Un dia , les cridà el Director i els comunicà que havia rebut un missatge per internet dient-li : « Tinc les còpies de seguretat del seu ordinador »

Açò ja les feu canviar la direcció de la seua investigació.

Charlie els digué : « Qui ha fet el missatge vol negociar o reivindicar alguna cosa, penseu què . »

Alba, conversava amb un alumne que pareixia prou intel.ligent , tenia bones notes, però quan parlava no pareixia molt disposat a col.laborar, com si amagara informació. S'anomenava Isidre, i exercia una mena de lideratge entre els companys, també observà que quan s'apropava a ell un company, Just, li feia el buit.

Comentant aquesta rivalitat amb els àngels, els feu pensar que podria ser la pista correcta. De vegades una rivalitat mal resolta fa que els adolescents tinguen com obsessions, fins que reaccionen d'una manera equivocada.

Fent aquestes cavil.lacions digué Cristina : « Hem de preguntar les notes que tenen aquests alumnes en Informàtica ».

Alba s'assabentà que en l'últim trimestre Just havia tret millor nota que Isidre, quan normalment Isidre era millor que Just.

- Aquesta es la raó de l'enveja que li té Isidre a Just- comentà Paula.

- Però, com podem acusar-lo d'haver fet aquest acte de gamberrisme ?-digué Alba.

- És clar, que per demostrar que sap més ha volgut fer aquest assalt a l'ordinador del Col.legi.- contestà Cristina- Jo m'encarregaré de descobrir-lo.

Un dia al finalitzar les classes Cristina s'apropà a Isidre i li digué :

- Isidre, què guanyes en fer-li mal a l'escola ?

- Demostrar que sé més que Just- li contestà amb orgull Isidre, reconeixent l'autoria de l'acció.

- Si no estàs conforme amb les notes , pots parlar amb els professors i ells t'explicaran el perquè , sense necessitat de reaccionar malament, el diàleg és la millor eina que tenim les persones per posar-nos d'acord.- aconsellà Cristina.

***************************************

Isidre tornà el material a l'escola, l'ordinador funcionà amb totes les dades dels alumnes, demanà perdó al Director prometent-li que d'ara endavant li consultaria els problemes tant a ell com als professors.

- Cristina, Alba, Paula, enhorabona àngels per ser eficients - els digué Charlie.

Charlie, felicità els àngels per resoldre aquest cas amb psicologia, ja que cada persona reacciona de diferent manera, i sempre es pot traure la veritat si encertes la manera d'enfocar el tractament dels problemes.

Conte contat, conte acabat. Us ha agradat ?

Joan Mulet