Dibuix de Martina Schreiner
Daroca.Fa molt temps, hi havia a la ciutat de Daroca una donzella molt bella, amb els cabells daurats, simpàtica, amable; però el que més destacava del seu rostre, eren els seus ulls, verds com un camp de blat recent crescut, banyat pel sol. El seu nom era Sira.
Un dia el príncep d'Aragó, Cèsar, que estava de visita , per motiu d'una reunió de les Corts , observà una donzella pel carrer Major, on vivia Sira, i quedà encisat per la seua mirada, neta, brillant, com dos rajos de sol. El seu cor bategà més de pressa que mai.
Daroca és una ciutat emmurallada, entre muntanyes, de gent humil però orgullosa de viure en aquesta històrica ciutat. Famosa pels corporals tacats de sang, d'unes formes consagrades i guardades per que no foren profanades per l'enemic, al començar una batalla.
El príncep Cèsar es feu conéixer a Sira , al cap de pocs dies li confessà el seu amor i les seues intencions de convertir-la en Princesa d'Aragó.
Per tot el poble i inclús pel regne, anà la notícia de les intencions del Príncep i del seu amor per la bella Sira.
Se'ls veia passejar a cavall pels voltants de Daroca, anaven a la vora del riu Jiloca, amb la seua aigua clara i transparent com els ulls de Sira, i la verdor dels arbres reflectint-se a l'aigua, pareixia un corrent de maragdes, que en intentar agafar-les es convertien en l'aigua freda que venia de les muntanyes.
Per la nit, miraven les estrelles, i escolliren unes molt grans, per parlar-se quan estaven lluny un de l'altre. Eren feliços.
Com que la felicitat no és mai completa, sortí un obstacle a la seua tranquil.litat.
S'anuncià una guerra i Cèsar va haver de defensar Aragó dels seus enemics.
Abans d'anar-se'n, Cèsar li digué a Sira que mirara la seua estrella preferida i així es comunicarien.
Demostrant el seu valor, Cèsar anà amb els seus soldats i s’enfrontà cos a cos amb l'enemic; però tingué tanta mala sort, que una fletxa perduda se li va clavar al pit, caigué del cavall, malferit i va acabar perdent molta sang.
La notícia li arribà a Sira que es posà trista i no parava de plorar, les vesprades anava a vora riu, recordant els passejos amb el Príncep. Les llàgrimes eren tan grans que el cabal del riu Jiloca augmentà i es convertí de de sobte en aigua salada. El color verd es tornà més pàl.lid, i els ocells que acompanyaven amb els seus càntics els enamorats, callaren i guardaren silenci.
Una nit, mirant l'estrella preferida de Cèsar, Sira veié que es feu més gran i de sobte s'apagà . Quedà sorpresa i trista, com si s'apagara l'esperança del seu cor. Als pocs dies li digueren que el Príncep havia mort.
Cada nit mirava les estrelles, però no trobava l’estrella preferida de Cèsar per més que la buscara. I contemplant el cel obert en soledat, Sira parlava com si l'escoltara el seu Príncep.
*********************************************
Diu la llegenda, que al riu Jiloca, es trobaren dues maragdes grans, verdes com els ulls de Sira; algú les deu haver amagat, perquè no s’han tornat a veure mai més.
També diuen que van aparéixer dues estrelles de color verd , al lloc on mirava Sira, el dos astres més brillants de l'Univers.
Si alguna nit clara observeu el cel amb deteniment i trobeu dues estrelles verdes refulgents, tingueu per segur que són les de Sira i el Príncep que, estiguen on estiguen se segueixen estimant.
O també cap una possibilitat: que el vostre cor s'haja enamorat i que dos astres verds hagen nascut del vostre amor.
Conte contat, conte acabat. Us ha agradat?
Joan Mulet
