Les catacumbes són cementeris subterranis construïts pels cristians de l'època romana, també serviren de refugi en les persecucions que patiren per part d'alguns emperadors. Quan es visita Roma , com a centre de la Cristiandat, faltaria alguna cosa si no es visitaren. Això van fer un grup de Secundària del « Col.legi Obispo Pont » de Vila-real.
Les catacumbes que visitaren eren les de Sant Calixte, s'entrava per una escala estreta que donava a un receptacle menut, allí feien les reunions i els oficis propis del cristianisme d'aquella època.
A partir d'aquest receptacle, s'avançava per unes galeries, estretes com un passadís. A les bandes hi havien forats, on estaven soterrats els cossos dels cristians. A gran distància, hi havien unes llums menudes, groguenques, que feien més tenebrós el lloc, i els pocs rajos de llum els absorbien les parets de terra.
A una banda s'obria una habitació, en un racó de la qual, es conservava un esquelet mig soterrat i mig a la vista.
Més endavant , veren una estatua de Santa Cecília, que segons la tradició morí de tres destralades per l'any 232 d C.
Quan ja s'acabava el recorregut, hi havia una galeria que no estava il.luminada i pareixia una gola de llop, aleshores els entrà la curiositat per saber on acabaria. Aitor, Yerai i Josep, quedaren d'acord que quan no s'adonara ningú entrarien al passadís fosc . Un monitor ja els havia advertit :
- No entreu pels corredors sense llum, us podeu perdre.
- D'acord – contestaren .
Sense fer cas a les recomanacions , entraren lentament a la foscor . Al cap de cinc minuts ja s'havien penedit, no sabien com tornar on estava el grup.
Tocaven les parets i ja no sabien si anaven endavant o cap arrere. De vegades, les mans anaven a parar a les restes d'algun cadàver , doncs no veien on estaven els nínxols. La valentia es tornà por, i un darrere l'altre cridaven :
- Veniu per nosaltres, estem ací a la foscor !
Al cap d'uns minuts, que els van paréixer eterns, sentiren unes veus llunyanes :
- Estem prop de vosaltres, seguiu la veu i ens encontrareu !- eren les veus del guia i d'alguns companys del grup.
Ja se sentien un poc més segurs, però els durà poc la tranquil.litat, quan Yerai notà com una cosa pareguda a una mà li apretava el cap.
- Auxili, que m'agafen el cap !. Algú vol que no isca mai d'ací !. Ajudeu-me !
- Aguanta, que ja falta poc per eixir- li deien Aitor i Josep.
- No puc aguantar més , auxili !- cridava desesperat Yerai.
Començà a córrer com ànima que s'enduguera el diable, topà amb una escala
estreta, veié per fi la llum i agafant-se amb les dues mans el cap, descobrí que aquell monstre imaginari que volia que no isquera de la foscor, era un ocell, que com els tres companys , no podia encontrar l'eixida. Això si prou gran, una mena d'òliba que li havia clavat les urpes al cap, i que fins i tot li va fer una ferida amb sang.
Per fi, s'encontraren amb la resta del grup i s'alegraren tots de tornar a veure's.
Els tres valents aprengueren a fer cas, i no posar-se en camisa d'onze vares , segur que ningú oblidaria el passeig per les catacumbes.
********************
La Història del Cristianisme ens ensenya, que quan unes idees, una forma d'entendre la vida, s'obri pas ràpidament en la societat i aquesta les reprimeix sense sentit , és que les formes velles arriben a la seua fi, i vencen les noves que duen més justícia i més veritat, i el poble s'identifica amb els valors que fan que la seua vida siga més plena i solidària amb els més necessitats.
Historieta contada , historieta acabada.
Joan Mulet
