Fa molts anys , en època de postguerra, a Vila-real, vivia una familia molt emprenedora. El cap de familia , el senyor Andreu, un home molt decidit, de mitjana estatura, moreno, ulls vius que denotaven un esperit inquiet, sempre obert a les novetats. De paraula fàcil, que t’envoltava i et posava a viure com ell les seues històries, de vegades exagerades, però els que el coneixien passaven estones divertides. Sempre duia la veu cantant.
Se li ocorregué un dia comprar un ase , per a utilitzar-lo per transportar i repartir el pa, l’ofici del senyor Andreu era el de panader, i era important tenir la clientela abastida amb puntualitat.
A la dona li deien Maria, era alta, anava sempre ben pentinada, tenia molta paciència amb el caràcter d’Andreu; les dues filles eren, Maria, la major de set anys, i Roser, la xicoteta de cinc anys.
Un dia s’aproparen per sa casa uns tractants d’animals , que anàven pels pobles a vendre cavalleries, per a les tarees del camp o el transport urbà de mercaderies.
Andreu necessitava un ase per les seues feines, i sense pensar-s’ho molt, comprà l’animalet; l’ase era preciós, fort ,així que prompte tancaren el tracte i tots tan contents , el senyor Andreu per la compra i els tractants per la venda.
A les poques hores d’haver comprat l’ase, Andreu ja sabia de quin peu falsejava , descobrí que era guitós ; no podien apropar-se-li, alçava una pota de darrere i la llençava contra el que se li arrimava, de vegades amb les dues potes, que era més perillós. Així que decidí canviar l’ase per un altre que no fóra guitós.
Sabia que desfer o modificar un negoci tancat era difícil, però el que no podia consentir Andreu era quedar-se amb aquell esperpent d’ase.
Li digué a la dona:
- Mata un conill i porta’m la sang.
- Per a què vols la sang?
- Ara mateix ho sabràs. Digues a la Roser que vinga immediatament.
- El que tu digues Andreu- contestà la dona.
La senyora Maria matà un conill i li dugué la sang en un plat.
- Pare, què vas a fer ? – digué Roser tota sorpresa.
- Vaig a posar-te la sang al cap com si tingueres una ferida.
Agafà una bena, l’omplí de sang i li la posà al cap que pareixia un turbant roig, per la sang del conill.
Després de recórrer mig poble , per fi va encontrar els tractants i els digué:
- Si no me torneu els diners o me canvieu l’ase per un altre que no tinga cap defecte, us denunciaré a la Guàrdia Civil, per estafa i pels danys que ha patit la meua filla per culpa de l’ase guitós.
Al veure a la filla amb el cap embenat ple de sang, els tractants no s’ho pensaren dues vegades.
- El que vosté vulga, senyor Andreu, tenim un altre ase que segur que no és guitós.
- D’acord , canvieu-me l’ase i cadascú a sa casa.
El que no volien els tractants era presentar-se davant la Guàrdia Civil, per si tenien alguna cosa més que perdre que un simple ase.
*******************
Aquesta anècdota fou contada pel protagonista a un grup de persones, entre les quals estava el qui l’ha escrita, però canviant els noms per si algú no volguera ser identificat.
Conte contat, conte acabat. Us ha agradat ?
Joan Mulet
